pocs fanals

De Chisinau m'agrada que està els carrers estan  tan mal il·luminats que sempre es veuen un munt d'estrelles

I amb aquest petit comentari acabo el bloc sobre Chisinau. Espero que us hagi picat la curiositat per aquest petit país, que n'hagueu entès alguna cosa i que us ho hagueu passat bé llegint. Moltes gràcies!

Suposo que aquest cap de setmana ha estat el punt culminant de la integració chisinava

Divendres vam anar a dinar al Galbenus amb la Meldy, i el dinar, per ser dinar i no sopar (tot acabat de fer) va ser el millor al Galbenus. Després vam anar al Flatspace, a preparar la nostra activitat, i al cap de mitja hora van sortir, del no res, tres càmeres i quatre o cinc periodistes. Com que no hi havia ningú per encarregar-se'n, jo i la Meldy ens vam deixar entrevistar en romanès i vam fer l'espectacle per la plaça. Una periodista em va dir: més acció! jo li vaig dir: és que l'única acció que farem serà posar un d'aquests fliers als cotxes, no espereu més. Però ho van editar amb alguna persona cridant, voluntaris internacionals, i han quedat uns quants reportatges que fan prou goig
Després vam continuar la nostra activitat, caminant pel centre posant cotxes als paperets en direcció a casa la Cathy. A mig camí ens va aturar un home, que és el director del departament de cultura chisinau, o moldau, no ho sé, i que si érem nosaltres les que posàvem fliers als cotxes, i que seguíssim endavant amb la nostra tasca. D'aquest home ja en vaig parlar fa uns mesos, però llavors no tenia gaire clar qui era
Vam arribar a casa la Cathy i ens va fer el sopar
Després vaig anar a casa amb minibus

Dissabte vaig anar a casa la Marta, perquè la seva mare m'havia preparat una degustació de muraturi i mamaliga, i m'ho vaig passar molt bé i vaig aprendre molt, com la diferència entre zeama i bors. Em va donar dos pots de vidre plens de muraturi i boletes de carn (kotleti)
Després vaig anar al centre, perquè a l'acadèmia d'arts escèniques, els alumnes d'últim curs tot sovint representen obres de teatre gratuïtes que, per norma general, estan bé. Fa unes setmanes vam anar a veure La nostra classe, de Tadeusz Slobodzianek, i va estar molt, molt bé.

Avui, diumenge, he anat al saló de l'ensenyament moldau, i he parlat amb la representant de la universitat d'astrakhan sobre les diferents possibilitats d'estudiar a la seva universitat. Després hem anat amb la Marta a comprar martisori i a fer un te. Ara sóc a casa i intento fer mamaliga segons la recepta de la mare de la Marta, i escric un post al blog

Em sembla a mi que, en tot bloc dedicat a parlar de viatges o estades a Europa de l'Est, hi ha d'haver com a mínim un post dedicat a les aventures gràcies al transport del país. Agafaré, doncs, l'aventura d'ahir

Com que no feia molt mal dia (només molt fred) a les 9.30 ens vam trobar a l'estació de busos del sud per agafar el minibús de les 10 cap a Comrat, una ciutat del sud de Moldàvia, a uns 100 km de Chisinau. No hi ha gaire res, a Comrat, però és la capital de Gagauzia i qualsevol excusa és bona per embarcar-se en una petita aventura dominical.
Comprem el bitllet (35 lei), sortim a fora a buscar l'autobús però no el trobem. Un home ens pregunta:
On aneu?
A Comrat
No ha vingut (assenyala el lloc on hauria de ser l'autobús), però nosaltres anem a Vulcanesti i ens pararem a Comrat, aneu a canviar el bitllet i veniu amb nosaltres, sortim a les 10 i 10
Així que vam anar a canviar el bitllet. Primer has d'anar a la Dispeceria a explicar el problema, et posen un segell, vas a la caixa 4 i et canvien el bitllet. Li vam dir a la noia de la dispeceria que el minibús no era allà, que volíem canviar el bitllet per l'autobús que anava a Vulcanesti. Ens va dir que ens esperéssim 10 minuts, que intentaria trucar al conductor del minibús de Comrat, i que si no venia, ens canviaria el bitllet. Vam esperar 10 minuts, vam tornar a la Dispeceria, ens va dir que d'acord, que ens canviava el bitllet, vam anar a la caixa 4 i ens van donar bitllets nous. Vam tornar a fora, l'home de l'autobús que anava a Vulcanesti ens va saludar, vam pujar a l'autobús i vam anar a Comrat

Dues hores després, ja a l'estació de Comrat, vam entrar a l'edifici per preguntar a taquilla quan hi havia busos de tornada a Chisinau
D'aquí a una hora! - va dir la caixera
No no, però quins n'hi ha de.. (i anava a dir, quins altres hi ha més tard, no volem marxar d'aquí a una hora, però la caixera em va tallar
No n'hi ha abans, a reveure! - i va tancar la finestreta de la caixa
L'home de Vulcanesti ho va veure i ens va dir: quan voleu marxar?
Més tard, cap a les 5, a les 6...
Jo torno amb el bus i seré aquí a les 6 i 10, apunta't el telèfon i truca'm per veure cap a quina hora arribem i us recollim
Així que, com una autèntica moldava, vaig aconseguir un número de telèfon de conductor d'autobús, per reservar seient i no haver de donar empentes

Vam visitar Comrat. Els dos carrers principals, l'església, i sobretot, el museu dedicat a Gagaúsia. Vam conèixer el fundador del museu, una senyora ens va guiar per totes les habitacions, contenta que li féssim preguntes i li diguéssim que ens estava agradant molt, que tenien molts objectes (i en tenen encara uns milers més, però no tenen espai) i que el museu estava molt ben fet. Vam aprendre moltes coses sobre la cultura de la zona i vam deixar les nostres signatures al llibre de visita

Passades les quatre ja teníem molt fred, i no hi havia res més a fer, així que vam tornar a l'estació de busos. Vam preguntar a la dona de la caixa quan era el següent bus (d'aquí 10 minuts), i que volíem tres bitllets (no, els bitllets es compren al conductor). Vam anar a fora a esperar, però el minibús de les 16.30 no va venir. En van venir d'altres, però cap anava a Chisinau, i el de les 16.45 estava tan ple que vam decidir deixar-lo passar (sempre podíem trucar l'home de Vulcanesti i agafar l'autocar a les 18.10). A les 17.30, quan ja estàvem congelades i desesperades, va arribar un minibús que portava escrit Chisinau al parabrisa. Va baixar un home, va dir: 10 seients lliures! Compreu el bitllet a caixa
Així que tothom va sortir disparat cap a la caixa, i vam poder comprar els tres últims seients, tot i que al moment de donar els diners i dir: TRES!!!, no les teníem totes que encara n'hi hagués.
Vam entrar al minibús, ens vam asseure (jo al costat d'una noia amb un gat que menjava caramels) i apa, cap a Chisinau. Una mica després de Hincesti, el minibús es va parar perquè el motor ja no s'engegava. Heu d'entendre que a fora estàvem a -20 i era fosc i a ningú li feia gaire il·lusió quedar-se allà. Al cap d'uns 15-20 minuts, el conductor va cridar "SENSE EQUIPATGE!!". Em va costar uns segons llargs reaccionar a aquestes paraules, però quan ho vaig entendre, em vaig aixecar de cop, vaig picar l'espatlla de la Meldy, que seia davant meu, GO GO, l'espatlla de la Cathy, que seia un parell de seients més endavant, LETS GOOO, vam saltar de fora el minibús i vam córrer cap al minibús que acabava de parar-se davant nostre, ens vam entrebancar amb les bufandes i el gel i de poc no va anar que ens n'anem totes per terra, però no va passar res, vam saltar dins l'altre minibús, que va engegar després que la Cathy tanqués la porta. Ens va tocar a anar dretes i ens conscienciàvem per una mitja horeta de peu, però al cap de quinze minuts el minibús es va parar i tothom que estava dret va baixar. Nosaltres no sabíem on érem i ens vam quedar dretes al mig sense saber què fer. El conductor ens va mirar amb cara de: què feu aquí? baixeu. Jo no volia baixar, perquè no sabia on ens estava deixant, però resulta que érem a l'estació de busos del sud, a Chisinau, davant la parada de troilebusos. Així que res, tot va ser més fàcil de l'esperat i vam arribar a casa sanes i salves

Estrambotismes variats

Hi ha tres establiments que es veuen molt pels carrers de Chisinau. 1Agències de viatge. Això s'entén, perquè molta gent té família que viu a l'estranger. Així que res, té cert sentit que hi hagi tantes agències de viatges. 2Farmàcies. No té tanta lògica, que hi hagi farmàcies per tot arreu, però vaja, s'accepta... 3Botigues de portes i finestres. I això sí que no ho entenc

Avui he anat a buscar un paquet a correus, a l'oficina de Botanica, el meu barri. Mentre feia cua he vist que, a l'oficina de correus, a més d'enviar i rebre coses, i comprar segells i postals, pots comprar productes de neteja

Al costat de la majoria de contenidors hi ha una caseta de cartrons amb gossos dormint a dins. Als contenidors que vaig jo hi ha una gossa amb quatre o cinc cadellets, que ja són força grans. Com que no puc acabar-me mai les barres de pa, sempre els hi porto a ells. Fa un parell de dies els en portava, però no hi eren. A canvi hi havia una senyora amb unes bosses de plàstic amb ossos a dins. On són els gossets?, li vaig preguntar. I em va dir que, com que estava tot molt brut, estaven amagats, i em va assenyalar on estaven amagats. Li vaig dir que els hi portava una mica de pa, que els hi donés. Ella va agafar el pa i així entre tots, alimentem els gossets del nostre contenidor

De tota la vida, els dies que estic molt cansada, mentre m'adormo, a vegades em desperto d'un sobresalt. Crec que a tothom li passen, aquests sobresalts mentre s'adorm. Jo ho solia relacionar a anar amb bicicleta i trobar-me amb un forat. Em sembla que és que, quan era petita, un dia anava amb bicicleta per un camí de muntanya i hi havia un forat molt gros, i no vaig caure ni res, però fins llavors, quan em despertava d'un sobresalt, era prequè estava somiant que anava amb bicicleta i em trobava amb un forat. Però des de fa uns mesos que ja no somio amb la bicicleta, si no que el que somio és que estic caminant pel carrer i rellisco al gel. Ah, estúpids carrers plens de gel, que han aconseguit substituir un traume d'infància!

Visita a les casetes

Vam anar a visitar en B. a les 2 del migdia. Vam entrar al pati, on hi ha unes quatre o cinc casetes, i mentre l'A. donava la volta a una de les casetes per picar el vidre de la finestra i despertar en B., jo m'esperava davant la porteta 4, de fusta i de color blau, i veia com la cortineta blanca de la finestra de la casa de la porteta 1, verda, s'apartava cap a un costat i una velleta em mirava en silenci

Al cap d'un minut es van sentir sorolls a dins la casa i després d'un parell de cops a la fusta de la porteta, aquesta es va obrir. En B. estava molt borratxo, ens va fer passar i ens va dir que no calia que ens treiéssim les sabates

Jo em vaig asseure a un tamboret de la cuina, amb en B. a l'altre tamboret i l'A. va encendre la bullidora d'aigua per preparar-me un te. Després li va demanar la destral a en B. i va sortir al jardí una estona. Mentre la bullidora s'anava escalfant, en B. em mirava i em preguntava "què tal?". Jo li deia que bé, com sempre. Ell es posava a riure d'aquest "com sempre". Em tornava a preguntar què tal i jo tornava a dir que bé. Després li vaig preguntar "i tu què tal?" i no entenia gaire què deia, però al final em va dir que millor no m'ho explicava. L'aigua va començar a bullir i jo vaig posar-me aigua a la tassa, amb un sobret de te a dins. Li vaig preguntar si volia que li preparés un te. Va riure i va dir que abans hauríem de trobar una tassa. Vaig mirar al voltant, però l'única tassa neta que vaig veure va ser la que tenia jo entre les mans, així que vaig continuar asseguda i prou. En B. em continuava preguntant què tal i dient coses intel·ligibles de borratxo. Jo tenia el cap baixat i mirava l'aigua de la tassa. Després em deia que li sabia greu anar tan borratxo i no parava de riure de vés a saber què i em deia que no tingués por d'ell, que estava sent un idiota

Llavors l'A. va entrar amb la destral a la mà i me la va ensenyar: la meva preferida! Després va entrar a l'habitació del costat i en va sortir amb un àlbum de fotos en blanc i negre. La majoria eren de cosmonautes, de coets i d'en B. vestit de militar, que havia fet el servei militar a Baikonur, des d'on Gagarin va ser llençat a l'espai. Hi havia una foto d'un coet que estava apunt de sortir disparat: aquesta la va fer en B., em deia l'A. I després més fotos de tripulacions de coets, amb els seus vestits blancs. Entre les fotos de l'àlbum, que tenia tot de lletres ciríl·liques de roba, hi havia paper de calcar amb dibuixos fets amb tinta de coets, planetes, papallones i satèl·lits, que havia fet en B. quan era jove

Llavors ja no reia, sinó que més aviat somreia, i ja no se'n reia de mi, si no que m'agafava de la mà de tan en tan i em deia que era una dona molt bonica. Al final de l'àlbum van aparèixer més fotos, ja en color, desenganxades, d'en B. i amics seus agafant de la cintura noies amb banyador. Es va posar a riure i a dir-li a l'A. que parés d'ensenyar-me aquestes fotos
Després ens en vam anar, i mentre jo em posava la bufanda i l'anorac, l'A. li va dir a en B. que més tard vindria i li prepararia alguna cosa de menjar


We went to visit B., at 14.00. We entered to the yard, where there are like four or five little houses, and while A. was surrounding one of the little houses to knock the glass window and wake up B., i was waiting in front of the little door 4, made of wood and painted blue, and i saw how the white curtain of the house of the door 1, green, was being moved to the side and an old woman was staring me in silence

A minute after, we heard sounds inside the house and after a couple of hits on the wood of the door, this was opened. B., very drunk, let us in and said that we didnt have to take off our shoes
I sat on a kitchen stool, B. was sitting on another stool and A. turned on the boiler to prepare me a tea. After, he asked B. his ax and went out to the yard for a while. While the water was warming up, B. was looking at me an asking "how are you?". I was answering that "ok, like always". Then he was laughing at this "like always". He was asking me again how are you and i was answering again that ok. Then i asked him "and how are you?" and i couldnt understand a lot of what he was saying, but at the end he said that better he doesnt explain to me. The water started boiling and i poured water on my cup, but a tea bag inside. I asked him if he wanted me to prepare him a tea. He laughed and said that first we should find a cup. I looked around, but the only clean tea was the one that i had on my hands, so i just sit and that's it. B. kept asking me how am i, and saying un-understandable drunk thinks. I was staring at the water inside the cup. After he was saying that he was sorry to be so drunk and he couldnt stop laughing on who knows what and he said that i shouldnt be afraid of him, that he was being a jerk
Then A. entered with the ax and showed it to me: my favourite! After this, he entered to the room next door and came out with an album with black and white pictures. Most of them were from cosmonauts, rockets and from B. dressed as a military, because he was doing his military service in Baikonur, from where Gagarin was sended to the space. There was a picture of a rocket just before being sended away: B. took this one, said A. And then, more pictures of rocket crews, with their white dresses. Between the pictures of the album, that was full of cyrillic letters made by cloth, there was tracing paper with ink draws of rockets, planets, butterflies and satellites, that B. made when he was young.
Then he wasnt laughing, but smiling, and he wasnt making fun of me, but taking my hand from time to time and saying that i was a beautiful woman. At the end of the album appeared more pictures, on colour, detached, of B. and his friends holding waists of ladies on swimsuits. He started laughing and said to A. that stop showing me these pictures
After this we left, and while i was wearing my scarf and jacket, A. said to B. that he would came back later to prepare him something to eat

Avui escric alguna cosa

Més de sis mesos i Chisinau continua agradant-me, i no sé perquè. Avui tornaven a casa seva una parella belga molt maca, i una seva amiga que els coneix m’ha dit que tenia la sensació que la noia s’hauria quedat més a Chisinau. No és la única, que sembla voler-se quedar. Jo no sé si em voldré quedar, però no m’importaria viure aquí, m’hi sento bé.

Quan dic a gent d’aquí que m’agrada viure a aquesta ciutat (sobretot si són russos), em miren aixecant una cella, com enfotent-se de la meva ingenuitat occidental. Ja ho sé, que aquí hi visc molt bé. Em fa una mica de ràbia, a vegades, els voluntaris que es queixen que no tenen diners. Després, i no tinc cap nom o cara al cap, sinó només una sensació general, posen al facebook una foto en què estan tots en una discoteca asseguts rodejant una cubitera amb una ampolla de xampany a dins. És veritat, que no hi ha gaires voluntaris que vagin sobrats de diners, però queixar-se d’això em sembla fins i tot de mala educació, pijeria occidental. Però això és el que em sembla a mi i no ho discutirem ara. No és cap notícia que les frases “no tenir diners”, “no tenir menjar” i “no tenir res de roba” poden estar lligats a quantitats molt diferents

Jo deia que m’agrada molt la ciutat. Al troilebus sempre veig moltes cares que m’agraden molt i molt. És alguna cosa en els ulls, en la forma del nas o en l’enormitat dels cossos, que em deixa embadocada. Hi ha molta gent que diu que no somriuen gaire, i a mi em sembla que no és veritat. Em trobo molt sovint que parlo amb qualsevol persona del carrer, i que m’acaba somrient. Potser no al principi, però sí al final. I m’agraden molt aquests somriures inesperats i amples, que il·luminen les cares de cop

More than six months and I still like Chisinau, and i dont know why. Today a very nice belgian couple was going back to their country, and a friend that knows them very well told me that she has the feeling that the girl wanted to stay more in Chisinau. She is not the only one, that seems that wants to stay more. I dont know if i will like to stay, but i wont mind staying, i feel fine here

When i tell to the people from here that i like the city (specially if they are russians), they raise an eyebrow, like they are making fun of my western ingenuity. I know, that here i live very well. It annoys me a litttle bit, sometimes, when volunteers complains about having no money. After, and i dont have any name or face in my head, just a general feeling, they put on facebook a picture where all of them are in a club sitting around an ice bucket with a bottle of champage inside. Is true, that there aren’t many volunteers with more than enough money, but i feel like complaining about that is even unpolite, western posh. But this is what i think and we are not going to discuss it now. Is not the discovery of the year that the sentence “have no money”, “have no food” and “have no clothes” can be attached to very different quantities

I was saying that i like the city a lot. In the troilebus i always see faces that i like a lot, a lot. Is something about their eyes, about the shape of their noses, or maybe about the enourmousness of their bodies, that leaves me with an open mouth. There is people that says that they dont smile a lot, and i dont feel that this is true. I usually find myself in the situation when i’m speaking with someone from the street, and finally they smile to me. Maybe not at the begining, but for sure in the end. And i love these unexpected and wide smiles, that make their faces suddenly shinny

neva, neva!!

La primera nevada a Moscou va anar així:

http://transiberia.blogspot.com/2009/10/la-primera-nevada-moscou.html

La primera a Chisinau ha estat diferent (deixant de banda l'aigua-neu que va caure fa un parell de dies)

A les vuit del matí he rebut un missatge al mòbil, però l'he ignorat i he dormit mitja hora més. Llavors m'he despertat de nou i al mirar l'hora he vist el missatge de la Cathy. "Buna ziua ce faci? It's snowing!!!!". Així que m'he aixecat del llit d'un bot i he vist com a fora nevava

Més tard, m'he calçat les botes (les mateixes) i he sortit a caminar per la neu, a pagar internet, a comprar pa per sopar i dos sobrets de xocolata desfeta, per prendre-la demà al matí al tren, de camí a Kiev

:D

The first snow in Moscow was like this:

http://transiberia.blogspot.com/2009/10/la-primera-nevada-moscou.html

The first snow in Chisinau has been diferent

At 8 in the morning i got a message at my mobile, but i ignored and i slept half an hour more. Then i woke up again and when i looked the hour i also saw the message from my very best friend here in Chisinau, aka, Cathy cea Mare si Buna. "Buna ziua ce faci? It's snowing!!!!". So i jump out of the bed and i saw how it was snowing outside

Later, i dressed my boots (the same than in Moscow) and i went for a walk on the snow, to pay internet, to buy bread for dinner and two envelopes of hot chocolate, to drink it tomorrow morning at the train, on our way to Kiev

:D  :D

rumynski yazik

Aquest vespre he anat a la meva primera classe del curs de romanès. Tot són alumnes de parla russa, menys jo, que parlo català

És divertit saber que tindrem problemes a diferents llocs, a llocs molt diferents. Avui, per exemple, gairebé tots tenien problemes per pronunciar "stomatolog". Tots deien, stamatólag, i no pas stomatológ. Ningú que està llegint això té cap problema per dir stomatológ, i costa pensar que a algú li pugui costar. Doncs a ells sí. Després jo clar, em costava dir învățătoare, perquè no sé fer la î i les ă no acaben de ser les vocals neutres que jo em pensava, si no una cosa entre una a neutre i una e tancada

Després parlàvem sobre quina hora ens anava millor per la classe dels dissabtes. Alguns deien a les 10, alguns més tard. La professora ha dit: però més aviat de les 10 no! I les noies ja saben perquè ho dic

Per què ho deia? perquè necessiten temps al matí per arreglar-se. Per això! A l'entrada de cada facultat hi ha un mirall ben gran perquè es posin bé el cabell, nois i noies

Ahir vaig aprendre a dir escombriaire en rus. I avui he après a dir-ho en romanès! Una paraula que no aprens mai dels altres idiomes (com es diu en anglès?), doncs l'he après a dir en dos idiomes en dos dies seguits. I ara tres, que acabo de buscar la traducció a l'anglès

This afternoon i went to my first lesson of the romanian course. All the students are russian speakers, except for me, that i speak catalan

Is funny to know that we will have problems in different places, very different places. Today, for example, almost all of them had problems to pronounce "stomatolog". All were saying "stamatólag", and not "stomatológ". Nobody that is reading this right now has any problem to say stomatológ, and is difficult to imagine that can be difficult for someone. Well, it is for them. And of course, i had problems to say învățătoare, because i dont know how to do the î and the ă is not as similar as our catalan schwa as i thought, and is something between a schwa and a "closed e" (close-mid front unrounded vowel, or, if it is easier for you, high-mid front unrounded vowel)

Later, we were talking about at which time should we start the lesson on saturdays. Some said at 10, some later. The teacher said: but not before 10! And the girls know why i'm saying that

Why she was saying that? because they need time to put the make up, and that stuff. For that! At the entrance of every faculty there's a big mirror so they can arrange their hair, boys and girls

Yesterday i learned how to say sweeper in russian. And today i learned how to say it in romanian! A word that usually you dont know how to say in other languages, and i've learned it in two languages in two days in a row. And now in three, that i just looked for the english translation

La revedere! O zi buna!

Les taronges semblen d'or, dues taronges costen gairebé un euro!

Al troleibus de tornada a casa hi ha un nen menjant-se una taronja, i fa tanta olor que tinc la sensació que m'estic menjant un caramel de taronja

Abans, però, a la parada d'autobus, ell m'ha apartat un ble de cabells de davant la cara, perquè ara tinc el serrell que no és prou llarg per posar-me'l darrere l'orella, però no és prou curt per aguantar-lo amb un clip

Abans, però, li he hagut d'agafar el braç perquè, tot i asseguts en un banc del parc de la catedral, davant dels plafons amb els diaris del dia, amb un cafè entre les mans, no parava de tremolar

Abans, però, m'ha explicat que quan aconseguia 10 lei al dia podia comprar, amb 2 lei, pa, amb 3 lei, un te, amb 3 lei més, tabac, i amb els 2 lei que quedaven, pa per sopar. Però que no sempre era així, que a vegades tenia 10 lei per dues setmanes

Abans, però, m'ha explicat que els 10 lei que acabava de fer servir per comprar dos cafès per emportar, si no hagués estat jo allà, segurament se'ls hauria gastat en vodka

Abans, però, m'ha dit que va anar a Polònia a peu, i després a Alemanya, i després va tornar, tot a peu i que un seu amic se'n va anar també a Kiev a peu

Abans, però, hem llegit els titulars dels plafons amb els diaris del dia per veure els resultats del futbol (Barça 3, no sé qui 0)

Abans, però, hem entrat a la catedral i m'ha fet posar el gorro

Abans, però, hem saludat un home armeni que l'ha convidat a menjar pelmenis més tard i també m'ha convidat a mi, i després s'ha assabentat que l'altre armeni, el de la barba, no està mort, que l'acabem de trobar, que viu encara

Abans, però, hem entrat a saludar un home que compra ampolles, paper, cartrons, i que s'ha interessat per les eleccions d'ahir a Catalunya

Abans, però, hem saludat un home armeni que portava un barret i un abric negre de pell i que tenia una barba

Abans, però, m'ha dit que li feia molt mal l'esquena

Abans, però, hem anat a veure el nou quilòmetre 0 que han posat a Chisinau i l'arbre de Nadal que estan muntant davant l'edifici del govern

Abans, però, m'esperava al centre i quan m'ha vist ha somrigut, m'ha abraçat i m'ha aixecat pels aires

Abans, però, el dia abans, em va trucar per dir-me que no havia pogut venir perquè acabava de sortir de l'hospital

Abans, però, el vaig estar esperant molta estona, i ja sabia que no se n'havia oblidat, si no que alguna cosa estava passant

Abans, però, estava asseguda al troleibus, pensant que com dir-li, com dir-li...

In the trolleybus, going back home, there is a child eating an orange, and it smells so much that i have the feeling of eating an orange candy

But before, at the bus stop, he put away a wisp of hair from in front of my face, because now my fringe hair is not long enough to hold it behind the ear, but is not short enough to hold it with a clip

But before, i had to take his arm because, even sitting in a bench at the cathedral park, in front of the boards with the newspapers of the day, holding a coffee, he couldnt stop trembling

But before, he explained that when he gained 10 lei per day he could buy, with two lei, bread, with 3 lei, a tea, with 3 lei more, tobacco, and with the other 2 lei, bread for dinner. But that it wasnt always like that, that sometimes he had 10 lei for two weeks

But before, he told me that the 10 lei that he just used to buy two coffees to take away, if it wasnt because i was there, probably he would have spent them on vodka

But before, he said that he went to Polish by foot, and after this to Germany, and then he came back, all by foot, and that a friend of him also went to Kiev by foot

But before, we read the headlines of the boards with the newspapers of the day to see the football results (Barça 3, i dont know who 0)

But before, we went into the cathedral and he made me wear my cap

But before, we greeted an armenian that invited him later to eat pelmenis and that also invited me, and then he found out that the other armenian, the one with the beard, is not dead, that we just saw him, that he is still alive

But before, we went to greet a man that buys bottles, paper, paperboard, and that was interested in the catalan elections from yesterday

But before, we greeted an armenian that was wearing a hat an a black leather coat and that had a beard

But before, he told me that his back was hurting very bad

But before, we went to see the new kilometer 0 that is now in Chisinau and the christmas tree in front of the government building

But before, he was waiting for me at the center and when he saw me he smiled, he hugged me and he raised me on the air

But before, the day before, he called me to say that he couldnt come because he just went out from the hospital

But before, i was waiting for him a lot of time, and i knew that he didnt forget, but that something was happening

But before, i was sitting in the trolleybus, thinking how to say this to him, how to say...

Flors i vorades / Flowers and kerbstones

Avui hem anat a l'USEM (Universitatea de Studii Europene din Moldova) a presentar l'organització on treballo, als alumnes de primer i segon de periodisme. Jo només he estat asseguda i he connectat i desconnectat l'endoll del projector, però a l'estil d'aquests països, a l'acabar la presentació hem rebut bombons i flors. De flors n'hem rebut un ram, que no era per mi, però per aquelles coses me l'he acabat quedant i ara està a l'entrada del pis

El ram no ha estat l'única alegria, també m'he posat contenta perquè avui he viscut aquell moment tan esperat en la vida de tota persona que marxa a viure a l'estranger: ho he entès tot. I sense escoltar atentament, sense tenir mal de cap després. Senzillament entenia les paraules, es feien frases, escoltava i entenia. Té menys mèrit del que sembla, perquè sabia de què es parlava, sabia què es deia, o què es podia dir. Però és igual, ho he entès i estic molt contenta

També he vist que t'acostumes a tot. Ahir jugava a caminar pel marge de la vorera (del marge de la vorera se'n diu vorada). Pensareu que és fàcil, que no cal gaire equilibri un cop tens vint-i-set anys. Però aquí és mentida, perquè les pedres que formen la vorada són irregulars, van amunt i avall, cap a la dreta i cap a l'esquerra, i si caus, no caus a l'asfalt, o a la vorera, que també és asfaltada, si no que pots caure en un munt de fang, si tens sort, o a una bassa. Com a mínim és així al meu barri. Jo ahir m'hi vaig trobar un gat, assegut a la vorada, i mentre m'hi acostava fent equilibris li feia psst psst! i no marxava. Però, amb això, vull dir que t'acostumes a tot. A no tenir llum a la dutxa i encendre espelmes cada cop que em vull rentar les dents. Al constant rrrrrr de la nevera. A les voreres en mal estat. A anar amb troleibus i minibus. A no parlar català. A rebre bombons i flors per seure i endollar el projector. T'acostumes a tot

(al final de tot hi ha la foto d'un gat)

Today we went to the USEM (Universitatea de Studii Europene din Moldova) to present the organization where i work, to the studients of first and second course in the faculty of journalism. I just sit and connected and disconnected the plug of the projector, but following the style of this countries, at the end of the presentation we received chocolates and flowers. We had one bucket of flowers, and it wasnt for me, but somehow i finally kept it and now is at the entrance of the apartment

The bucket wasnt the only moment of happiness, i was also happy because today i lived this waited moment in the life of any person that is leaving abroad: i understood everything. And without listening with atention, without having headache afterwards. I just simply understood the words, they became sentences, i was listening and understanding. It has less merit than it might seem, because i knew what was the topic about, so i could guess what they were saying. But it doesn't matter, i understood and i'm very happy

I also saw that you get use to everything. Yesterday i was playing to walk on the edge of the sidewalk (it is called kerbstone, always learning some word with these translations). You might think that is easy, that you don't need a lot of equilibrium once you are twenty seven years old. But here is not true, because the stones that are part of the kerbstone are irregular, they go up and down, left and right, and if you fall, you don't fall on the pavement, or the sidewalk, you fall on a pile of mud, if you are lucky, or on some pond. At least this is how it is in my neighbourhood. Yesterday i found a cat, sitting on the kerbstone, and while i was approaching him i was saying psst psst! what he was staying. But, with this, i wanted to say that you get use to everything. To not to have light at the shower and light candles every time i want to brush my teeth. To the constant rrrrrrrrr from the fridge. To the sidewalks in bad conditions. To go with troleibus and minibus. To not to speak catalan. To receive flowers and chocolates just because you are sitting on a chair plugging the projector. You get use to everything

*

Un gatet que em va fer companyia mentre preparava una exposició al museu zemstvei. Jo li donava pa, ell l'ensumava i no el volia, però igualment se m'arrapava als pantalons i em seguia amunt i avall

Introducció a l'autoestop / for now just in catalan

Jo feia temps que deia que volia anar a Belgrad i feia plans però no m'atrevia, fins que un dia la Cathi em va dir que tenia la idea perfecte, que ella volia anar a Kosovo i que podíem anar juntes fins allà fent autoestop. Vaig dir que sí a la primera. Després vam planejar els dies que millor ens anaven, vam agafar dues setmanes de vacances i un matí d'hora, ara fa quatre setmanes, ens vam trobar a l'estació de busos del sud de Chișinău. Ens vam asseure a un banc de dins l'estació, perquè feia força fred, vam treure un paper, un retolador, vam escriure "Hîncesti" i ens vam quedar mirant una estona el cartell. Som-hi, no? vam dir, i ens vam carregar les motxilles, vam sortir a fora, vam acostar-nos a la carretera, vam ensenyar el cartell i així vam començar a anar, cotxe a cotxe, fins a Belgrad

De coses ens en van passar moltes, tantes que encara no he pogut explicar-ne gairebé cap. Mentre ens anàvem acostant a Belgrad, tenia la sensació de viatjar cap endavant tota l'estona. Potser això sona una mica estúpid, però la sensació era aquesta. Això és el que vaig escriure llavors: "Abans pensava que viatjant fent autoestop he tingut, més que mai, la sensació d'anar cap endavant tota l'estona". No ho sé explicar d'altra manera

Va ser tan senzill que encara no m'ho sé explicar. Vam tenir alguna mala experiència, sí, res greu però, ningú s'ha d'espantar. L'anada ens la vam prendre en calma, no més de 200 quilòmetres diaris. Ens llevàvem pel matí, menjàvem, la Cathi em preparava el cafè, caminàvem, esperàvem a la carretera, pujàvem a un cotxe, ens deixaven una mica més endavant, menjàvem una mica, buscàvem un bar on fer un pipi, visitàvem la ciutat o el poblet on havíem anat a parar, pujàvem a un altre cotxe, avançàvem, i així fins que arribàvem a la ciutat que ens acollia per passar la nit (Iași, Piatra Neamț, Miercurea Ciuc, Târgu Mureș, Alba Iulia, Salașu de sus, Timișoara, Beograd, en aquest ordre). Així de simple

La tornada, en canvi, la vam fer en dos dies i mig. Vam dormir a Petroșani i a Bacău, i el diumenge al migdia ja érem a Chișinău. La sensació era d'anar enrere, de desfer el camí. L'altra sensació era també nova, d'un encreuament de fets, de saltar d'un cotxe a l'altre gairebé de manera coordinada, com si el món sencer s'estigués ocupant de nosaltres i posés cotxes a la nostra disposició que s'aturaven i ens portàvem allà on volíem. Tampoc ho sé explicar millor

Vam veure tantes coses! No té res a veure amb anar amb tren. Amb tren només fas que veure i passar temps a les estacions. Gairebé no vam veure ni una estació, només per la banda de fora, per on no hi ha vies. També és diferent d'anar amb el teu cotxe, que sempre està allà. Per mi fer autoestop va ser com llançar-me de braços oberts a la carretera i deixar que em portessin endavant fins a Belgrad

curtet

Sempre que penso en quan estava a Moscou, em recordo d'anar molt abrigada, de la neu i del fred. Com si la ciutat hagués estat nevada durant tot el temps que hi vaig ser. Però ara que sóc a Chisinau, de fet recordo una de les coses que més em va agradar de ser a Moscou: veure el canvi de l'estiu a la tardor i de la tardor a l'hivern

Perquè aquí a Chisinau també estic notant el canvi a la tardor més que mai. Potser és que em fixo més en les coses, però imagineu-vos el canvi d'estiu a tardor en una ciutat plena d'arbres i poc cuidada: els carrers estan coberts i recoberts de fulles, i les fulles són molt grogues i molt taronges, i és molt bonic

Clar que és la tardor, i per tant el cel és gris i plou i fa molt vent. Però em fa il·lusió pensar que s'acosta l'hivern i podré tornar a gaudir del canvi

Always that i think about my time in Moscow, i remember myself dressing lots of clothes, i remember the snow and the cold. As if the city had been with snow all the time i was there. But now that i'm in Chisinau, actually, i remember one of the things that i enjoyed most of being in Moscow: seeing the change from summer to autumn and from autumn to winter

Because here in Chisinau i'm also feeling the change to autumn more than ever. Maybe is because i pay more attention to everything, but imagine the change from summer to autumn in a city full of trees and not very well kept: the streets are covered and recovered with leaves, and the leaves are very yellow and very orange, and is very beautiful

Of course is autumn, so the sky is grey and it rains and it is very windy. But i'm very excited about thinking that the winter is coming and i will enjoy the change again

Resum

Si estic dies sense escriure no és perquè no em passi res, sinó que és perquè em passen masses coses. Si recapitulo a l'últim dia que vaig escriure (un dimarts):

-Dimecres vam projectar un documental al flatspace, ni més ni menys que sobre el barri de lavapiés, i vaig conèixer un dels artistes més importants de la ciutat (del país), que em va dir que havíem de fer un projecte junts un dia, i ara no ho recordo, però era alguna cosa com filmar algú a Catalunya donant una barra de pa bo (és que no sabeu com enyoro el pa!) a una furgoneta que creuaria europa per portar-me-la a Chisinau. Sona molt bé això "un dels més importants", però aquí no té gaire mèrit, he vist el primer ministre en persona un munt de vegades ja

-Dijous vaig anar a classe a la universitat, i em vaig aixecar quan la professora va entrar. Després vaig anar a visitar el barri de Ciocana, i per tornar al meu barri (Botanica) vaig agafar un autobús que feia volta per fora de la ciutat i passava per un munt de llocs interessants, també passava pel costat de les dues xemeneies altíssimes que veia des de la finestra del meu primer pis i que sempre pensava que m'agradaria veure de més a la vora

-Divendres plovia molt, però volia anar tant si com no a veure la fira de llibres. Em vaig perdre en el camí d'anada i no portava paraigües, així que vaig entrar xopa de cap a peus a la fira del llibre, i la tele em va filmar mentre entrava traient-me la jaqueta empapada

-Dissabte vaig anar d'excursió a Hincesti, a una casa museu d'un home que en el seu moment va ser el més ric de tots els Balcans, a més de ser un espia rus i un espia turc. I també al monestir de Capriana, i no li vaig trobar cap gràcia

-Diumenge era la velohora, el dia de la bicicleta, i 8000 persones es van reunir al centre per recórrer la ciutat en bicicleta. També hi havia un concert gratuit de Zdob si Zdub, però feia moltíssima calor i era a les dues del migdia

-Dilluns no ho sé

-Dimarts va venir una amiga d'una amiga, que la meva amiga havia conegut a l'alberg de Brasov. Portava deu mesos viatjant (és de Japó i ha estat per àsia i ara europa), i volia passar per Chisinau camí d'Odessa i Kiev i es va quedar al meu pis mentre la meva amiga seguia a Brasov. A la feina no recordo què vaig fer, però sé que vaig sopar al pis amb l'amiga de l'amiga i el couchsurfer de la meva companya de pis

-Dimecres vaig anar al mercat de segona mà i per 10 leis em vaig comprar: un jersei, un mocador i una samarreta de mudar, i al vespre vam passar un documental del Laboratorio 3, també de Lavapiés

-Dijous vaig oblidar-me que al matí tenia classe, però a la tarda vaig estar al Flatspace amb el projecte de recollida-intercanvi de llibres vells que hem començat, però només va venir una noia a deixar dos llibres i una iaia que treballa a davant se'n va emportar quatre de cop. També van venir uns adolescents a beure te i em van fer companyia una estona. Més al vespre vaig fer classe de romanès

-Divendres era el "mercat de les ONG", així que vaig anar allà a fer propaganda de les ONG on estic jo, i vaig posar-me en el paper d'atenció al públic que feia tant que no utilitzava. Durant una estona m'avorria tant que vaig anar a ballar una hora (http://www.youtube.com/watch?v=3_NcXjA_4Yg) o el que fos. Hi havia un adolescent molt malalt en cadira de roda, i com que la hora és circular com la sardana, un capellà em va agafar la mà, em va separar de la persona que tenia al costat i va fer que la hora o el que sigui rodegés l'adolescent malalt i tots ballàvem al seu voltant i la veritat és que vaig sentir molta vergonya d'estar fent això. Més tard el capellà es va posar a cantar durant una estona amb el micro manele (la versió romanesa del turbofolk serbi i la camela espanyola?), i encara més tard, quan ja s'havia acabat el mercat, vam anar a menjar amb els d'una altra ONG i ens van donar placinte i pastís i xampany. Encara més tard vaig anar a veure El jardí del cirerers de Txékhov (40 lei), i em sembla que aniré molt al teatre, perquè és molt barat i m'agrada

-Dissabte vaig anar a veure la Cathi per pensar el viatge

-Diumenge vaig estrenar la samarreta de mudar i vaig anar al teatre de nou, però al teatre romanès, a veure Take, Ianke si Cadar, que és una comèdia del 1930. Vaig entendre de què anava, però només podia entendre una de cada deu bromes, així que només reia un 10% del que tocava i els meus acompanyants es van pensar que no m'havia agradat. Però tornaré al teatre en romanès

-Dilluns (ahir) vaig anar a buscar el meu carnet de residència i ja sóc oficialment habitant de moldàvia, després vaig anar a fer un cafè i a comprar entrades pel ballet. Més tard vaig anar a treballar. Una part de la feina va consistir en anar al final de la ciutat, a Alba Iulia, a una fàbrica que antigament havia estat una fàbrica de teles, però que ara hi ha de tot, una impremta, no sé.. crec que algun edifici està ocupat per alguna facultat, a buscar un munt de revistes que no s'han pogut vendre

-Dimarts (avui) he mirat la meva lliçó setmanal de History of the world since 1300 de Coursera, he anat a treballar, he acabat la feina en cadena que portàvem temps pendent d'acabar (preparar unes carpetes amb 7 dibuixos cada carpeta, escriure 1/500, 2/500, 3/500, etc, a cada dibuix i enganxar una enganxina a la carpeta on també s'hi ha d'escriure 1/500, 2/500, 3/500. He arribat al 452/500, però s'han acabat les etiquetes i no he pogut continuar). Al vespre he fet pilotes de malabars amb un altre couchsurfer de la meva companya de pis, que no sé quant temps fa que viatja, el cas és que porta anys viatjant fent autoestop. I ahir li xafardejava la memòria externa i vaig trobar que tenia The shutka book of records (http://www.youtube.com/watch?v=Y3nbnNN8C88) i Ko to tamo peva amb subtítols en anglès, que és una cosa que no havia pogut trobar mai

Total, que ja veieu... Però la veritat és que tot això és el dia a dia, i per sobre de tot planeja el viatge que començarem el dilluns, que consisteix en creuar Romania i arribar a Belgrad fent autoestop. Com que no n'he fet mai, no sé com anirà, però tot pinta que anirà bé. Anirem amb compte i tal... no patiu més del que cal patir. Estic emocionada i nerviosa, com quan vaig viatjar sola amb tren pel nord de la pensínsula balcànica o com quan vam fer un tros del transsiberià en ple hivern

Rus i romanès

Una de les meves virtuts (i a vegades pot ser un problema) és que no em fa vergonya parlar idiomes. Hi ha gent que li fa vergonya parlar un idioma diferent, perquè té por d'equivocar-se. Jo tinc la gran sort de no tenir gaire manies en aquest aspecte, i prefereixo parlar malament deu llengües, que parlar-ne dues i bé. Així que quan un desconegut vol iniciar una conversa en la llengua que sigui, mai dic que "no l'entenc", si no que faig com si l'entengués i a veure què entenc

Avui estava asseguda al Flatspace, bevent un te amb poma, i he vist com de lluny s'acostava un senyor, la pell molt arrugada i la roba desmanegada. Jo pensava que passaria de llarg, però no, ha començat a parlar en rus, gairebé no l'entenia però ell ha preguntat el de sempre: qui som, què fem allà... i després li he ofert un te. M'ha dit que no, que ell te de fruites i coses així no en beu, només te verd normal. Després li he ofert una galeta (galeta artiach, perquè us la imagineu) i ha dit que sí. N'hi he posat quatre en un plat de plàstic, però ell només n'ha menjat mitja. M'ha dit unes quantes vegades que té una casa molt bonica al centre, al costat de l'hotel Diplomat, i que ara que s'havia quedat sol, podia anar a viure amb ell. Això m'ho ha repetit unes quantes vegades, i m'ha donat les gràcies pel te i les galetes unes trenta vegades. També m'ha preguntat quan podia venir a visitar-nos, que ens portaria flors, i llavors podríem anar a casa seva a visitar-lo. Tot això ho deia amb una boca que tenia unes dents de baix molt llargues, al costat de tres o quatre dents d'or. M'ha explicat que venia de Rússia, que feia 48 anys que vivia a Moldàvia, però quins farts que s'ha fet d'insultar els moldaus.. M'ha dit que aviat marxa a Rússia, que si mai vaig a Moscou que el visiti. Es veu que va estudiar a la MGU i li he dit que jo també. Alguna cosa relacionada amb alguna cosa atòmica. Ja he dit que em costava molt entendre'l. Ha donat les gràcies unes quantes vegades més (en total deu haver estat assegut amb nosaltres una mitja hora) i al final ha marxat

No havia passat ni una hora, que s'ha acostat una senyora de 65 anys per preguntar-nos què era allò. Ella parlava en romanès i jo li he intentat explicar que era d'una organització per joves, i per joves en romanès es diu "pentru tinerete" i aquesta cosa la sé dir, perquè l'he dit ja força vegades. Ella no ho ha acabat d'entendre i m'ha preguntat què érem, si érem un grup de música, si ballàvem, si cantàvem o què fèiem. Jo li he tornat a repetir i m'ha dit si la podíem ajudar, si podia cantar ella al nostre espai, perquè ella era una cantant amb molt de talent però que no ho havia pogut mostrar mai. Jo li he dit que em sabia greu, però que només treballàvem amb gent jove, i m'ha sabut greu dir-li, però no s'ho ha pres malament del tot. Al final ha semblat entendre-ho i se n'ha anat. Però al cap de quinze minuts ha tornat i m'ha fet seure al seu costat. M'ha dit que s'ho havia estat pensant i que, ja que es podia donar el cas que donéssim diners a un jove sense talent, per què no donar-li a ella, que tot i que no era jove, sí que tenia talent. Li he tornat a explicar que l'organització treballava amb gent jove, però no m'ha fet cas. M'ha dit que igualment la podíem ajudar, que si volia em podia cantar una cançó i que veuria que tenia molt de talent. Li he dit que no feia falta, que ja m'ho creia que ho feia molt bé, però que la meva organització és per gent jove. Com que insistia, li he acabat dient que rebíem els diners de la unió europea, que els diners que ens donaven eren només per gent fins a trenta anys. Ha semblat que es calmava i m'ha explicat que treballa al mercat central venent herbes medicinals, que a vegades canta allà però que no ha tingut èxit... però no s'havia calmat. M'ha dit si li podia donar el mail de la meva organització (la unió europea) o si els hi podia escriure per fer-los entendre que, tot i que ja no era jove, tenia molt de talent i seria una llàstima que tot el seu talent es perdés només pel fet de ser d'un país com Moldàvia. Finalment li he acabat dient que sí, que els hi enviaria un mail preguntant, però que no es fes il·lusions. M'he apuntat en un paper el que els hi havia d'escriure: canta qualsevol tipus de música, clàssica, folclòrica. Liudmila. M'ha dit que si la podia ajudar m'estaria agraïda tota la vida. També m'ha preguntat quin dia tornaríem a ser allà (suposo que amb algun representant de la unió europea) per poder venir-nos a cantar. I al final també ha marxat

No rieu, no rieu

One of my virtues (and sometimes can be a problem) is that i'm not ashamed of speaking languages. There is people ashamed of speaking a different language, because is afraid of making mistakes. I'm very lucky because i don't have a lot of manias (manias???) in this aspect, and i prefer to speak wrong ten languages, than two very well. So when a stranger wants to start a conversation with me in whatever language, i never say "i don't understand" and i keep doing as i'm understanding to see what i can understand

Today i was sitting at Flatspace, drinking an apple tea, and i saw how a man was approaching to us, with wrinkled skin and clothes. I thought he won't stop, but of course, he started to talk russian, it was very difficult to understand him, but he asked the same as always: who we are, why are we here,... and then i offered him a tea. He said no, that he doesn't like fruit tea, he doesn't drink this kind of stuff, just plain green tea. Then i offered him a cookie and he said that ok. I put four in a plastic dish, but he just ate half of a cookie. He explained me a few times that he has a beautiful house in the center, next to the Diplomat Hotel, and now that he is alone, i could come to go to live with him. He repeated this a few times, and thanked for the tea and the cookies around thirty times. He also asked when he can come to visit us, that he will bring us flowers, and then we can go to his house to visit him. He was saying all this with a mouth with veeery long low teeth and some gold teeth too. He told me that he came from Russia, that he has been living 48 years in Moldova, but he was insulting soooo much the moldavians... He told me that he will go back soon to Russia and that if i ever go to Moscow i can visit him. He explained me also that he was studying at MGU and i explained him that i also was studying there. Something related with something atomic. I already said that it was very difficult to understand him. He thanked a few times more (in totally, he was there sitting with us around half an hour) and finally left

Less than an hour later, a woman in her 65 approached also to us to ask what was that. She was speaking romanian and i tried to explain her that it was an organization for young people, and for young people in romanian is "pentru tinerete" and this thing i know how to say, because i already said a lot of times. She didn't understand it so well and asked what we were, if we were a music group, if we were dancing, singing or what we were doing. I repeated her the same thing and she asked me if we can help her, if she can sing to our space, because she was a singer with a lot of talent but she hadn't had yet the chance to show it. I said her that i was very sorry, but we were just working with young people, and i was sorry to have to remark this "tinerete", but she wasn't so angry about that. Finally it seemed that she understood and she left. But fifteen minutes later she returned and asked me to sit next to her. She said me that she has been thinking about that and, as far it can be the case that we give money to a young person without talent, why not to give it to her, that although wasn't young anymore, had a lot of talent. I told her again that the organization works only with young people, but she ignored me. She said me that we can help her anyway, that if i want, she could sing me a song so i could see that she has a lot of talent. I said her that it wasn't necessary, that i belived her, but my organization is for young people. As she was insisting, i finally said that we were receiving money from the european union, and that they were giving us money just for people up to thirty years. I thought she calmed down then, she told me that she was working in the central market and that she sold medicinal herbs, that from time to time she sings there but she hasn't had exit so far... but she wasn't calm down. She asked me for the mail of my organization (the european union) or if i could write them to make them understand that, although she wasn't young, she had a lot of talent and it will be a pity to lose all her talent just because she is from a country such as Moldova. Finally i said her that ok, that i will send them a mail just asking, but that i couldn't promise anything. I wrote in a paper what i have to say to them: she sings any kind of music, clasic, folk. Liudmila. She said that if i can help her, she will be grateful all her life. She also asked me which day we will we there again (i guess with some representant of the european union) so she can come to sing for us. And finally she also left

Don't laugh, don't

Escrit del dijous

Al banc on sec, davant de la torre amb la campana, davant la catedral, no hi ha cagarades de colom, tot i que a tot volt n'hi ha, i també moltes plomes. Just quan penso "quina sort que al banc no es caguin", també penso que potser les cagarades són damunt de les persones que s'han assegut al banc, i no pas al banc

Aquest matí he anat a la universitat, a la facultat de lletres, a la classe Història de la literatura romanesa del segle XIX. Quan ha entrat la professora tots els alumnes (les alumnes, més aviat) s'han aixecat un parell de segons. També li han anat a buscar un te, li han donat unes carpetes amb els noms dels assistents... això del te no m'ha sorprès, el que no m'esperava era que s'aixequessin. Jo no sabia què fer, perquè ho he trobat molt d'anar a missa, i com que seia força enrere, prop de la finestra, m'he quedat asseguda. He après coses d'un parell d'autors, escriptors romàntics, però no sé exactament qui eren, perquè em costa molt entendre els cognoms. Tot i que conec els més famosos perquè són també els noms dels carrers de Chisinau

Després he baixat carrer Puixkin avall, perquè eren les onze i tenia gana. He menjat puré de patates barrejat amb remolatxa barrejada amb maionesa. Em fa molt feliç menjar com si dinés a les onze del matí. M'ha costat 9'5 lei. Després he anat a buscar un cafè per emportar i m'he n'ha costat 12. M'he assegut al banc a prendre-me'l, i pel camí m'he creuat una iaia que cridava que la deixessin estar, i que merda, i que era lliure

A les escales de la facultat m'he creuat amb un senyor amb ulleres que feia pinta d'important, que deu ser alguna cosa de cultura, o alguna cosa de l'ambaixada romanesa, perquè va venir un dia que fèiem una conferència d'un arquitecte romanès, i que em va caure malament pels seus aires de semblar important. Avui me l'he creuat i ens hem mirat i m'ha reconegut i ha aixecat les celles. Crec que li ha sonat la meva cara d'haver-la vist en un context molt diferent (una conferència amb quinze persones d'un arquitecte romanès) i no esperava veure-la aquí (les escales de la facultat de lletres, dos mesos després)

Però com ja he dit en altres ocasions, la meva vida aquí és, entre altres coses, una combinació de trobades inesperades i situacions curioses. I com més temps visc aquí, com més em barrejo i això que en diuen, com més m'integro, més trobades i més situacions visc

On the bench where i'm sitting, in front of the tower with the bell, in front of the cathedral, there's no pigeon's shits, although is full of them all around, and also feathers. When i'm thinking "i'm so lucky that they are not shitting on this bench" i also think that maybe all the shits are on the people that have sit on the bench, and not on the bench

This morning i went to the university, to the Faculty of Letters, attending the class History of romanian literature of XIX century. When the professor entered, all the students stood up for a couple of seconds. They also brought her a tea... this thing with the tea didn't surprise me, what i didn't expect was this thing of standing up. I didn't know what to do, i felt like i was in a mass, and because i was sitting far from the professor, close to the window, i stayed in my chair. I learnt things about a couple of authors, romantic writers, but i don't know exactly how are they call, because is very hard to understand surnames. But i know the famous ones, because they are also the names of the street's of Chisinau

After this, i walked down Pushkin's street, because it was eleven and i was hungry. I ate mashed potatoes with beetroot with mayonnaise. I'm very happy if i can have breakfast as it was a lunch. It cost 9'5 lei. After that i went for a take away coffee and it cost me 12 lei. I sat on the bench and on the way there i saw an old woman shouting that they have to live her alone, that shit, that she is free

At the stairs of the faculty, i saw a man that was ... (the catalan version is always more completed, because in one point, i feel lazy to continue with the translation... in conclusion, i saw this man that was in some conference in museum zemstvei, that looks like he is important, and he recognized me, or at least thought that my face was familiar, and he was as surprised as i was to find him there)

But as i had said in other occasions, my life here is a mix of unexpected encounters and curious situations. And, because i'm living here more and more time, and i'm knowing more and more people, i'm also living more encounters and situations

I ja porto més de dos mesos aquí

Avui ha estat un dia complet. Al matí m’ha despertat l’Andrei, que em trucava cinc minuts abans que sonés el despertador. Després he fet els meus exercicis, m’he dutxat, he esmorzat, he escrit i llegit un parell de mails, m’he rentat les dents i he anat cap al centre

A les onze era a l’estàtua d’Stefan Cel Mare i al cap d’una estona i tres o quatre trucades (crec que, senzillament, li fa il·lusió parlar pel mòbil, ara que en té) ha arribat l’Andrei. T’agrada el cafè? Sí, sí. Doncs anem! I primer m’ha portat a veure l’església catòlica, hem entrat a dins i ha resat uns segons, després em portava a un bar a fer un cafè, un bar on havia treballat fa uns mesos, durant quatre anys, però abans ens hem aturat a una casa petita, una mica més a baix d’Stefan cel mare, abans d’arribar a Albisoara. M’ha dit: vine, que et donaré raïms! I m’ha fet entrar al jardí de la casa petita, s’ha enfilat per agafar uns quants raïms i després ha picat a la porta. BOBA! BOBA! I ha sortit el tal Boba rascant-se la panxa i m’han fet passar. Vols pelmeni? No, no, gràcies... Però m’han fet seure en un banquet petit petit i en Boba i un altre noi a qui li diuen Panda (i que ve del nord més nord de Rússia) s’han assegut al llit, i dos tamborets amb un paper damunt eren la taula, així que han repartit els pelmeni i l’amanida entre tres i m’han donat un tros de pa, però no m’han donat vodka perquè sóc una noia, i les noies no bevem. Han rigut i m’han dit que pronuncio molt bé el rus, sobretot el “da”, i que què hi faig aquí, venint de Barcelona i parlant rus. Després hem anat al bar on treballava l’Andrei i jo bevia cafè a la terrasseta mentre ell ajudava a la propietaria a col·locar taules. Els bars d’aquí, a no sé que siguin més al centre, són diferents al que us imagineu, sobretot si no heu viatjat per aquí. No són entretinguts com els nostres, on sempre hi ha coses per mirar a la paret o a darrera la barra. Són bars, punt, hi vas per beure i, potser, per menjar alguna cosa

Després li he dit a l’Andrei que havia de marxar, però abans m’ha fet anar a saludar a l’home de la botigueta que arregla sabates. L’home m’ha explicat que tenia un germà treballant a Pamplona i que quan ell tingués el passaport romanès també volia anar a Barcelona. M’ha dit que si se m’espatllaven les sabates que anés allà, que me les arreglaria, i s’ha apuntat el meu número en una agenda. Jo he pensat com va això, si no hauria estat més lògic que ell em donés el seu número, però tan se val, aquí la nostra lògica no funciona

Després del sabater he anat al parc del llac, a dinar amb la Cathy. Pel camí m’he posat els raïms al bolso, i al cap d’una estona tot estava tacat, així que he acabat d’arribar al parc amb els raïms a la mà. He mirat com la Cathy dinava i després he marxat perquè havia quedat per dinar un kebab. Ni tan sols em venia de gust, menjar kebab, però ja ho havia dit, així que he anat fins on vivia abans per anar a menjar a l’starkebab. Pel camí m’he trobat a la Veronica, que just ahir va començar la universitat i que estava molt contenta. Amb ella anaven dues noies alemanyes que van arribar ahir i encara estaven espantades per tot, i una noia de Chisinau enamorada d’espanya

A les tres de la tarda he menjat un kebab amb la Bianca, amb patates fregides a dins, i el noi ens ha donat dos caramels. Aquí encara no ho he vist fer, però a Bòsnia i a Ucraïna sí, que quan no tenen prous monedes per tornar el canvi et donen caramels, que representa que valdrien el mateix que aquest canvi (les monedes no solen gaire valdre res i és més el detall que el preu), i a mi sempre em fa somriure rebre caramels, i avui no ha estat pel canvi, però m’ha fet contenta rebre caramels amb el kebab

Havent dinat he anat a casa a estirar-me una estona i entre els llibres del meu menjador-habitació hi he trobat un llibre de contes de Platonov i això m’ha posat tant o més contenta que els caramels

Llavors hem anat al centre de nou amb la Helen, perquè volia fer una entrevista a una advocada russa que treballa a una associació que intenta prevenir el tràfic humà a Moldàvia, i com que l’advocada parlava poc anglès i poc francès, jo hi he anat a fer d’intèrpret (el preu que ha hagut de pagar la Helen per la meva feina és una pizza i una cervesa, surto prou barata). He après moltes coses, com per exemple que pel que fa aquest tema, la col·laboració amb Turquia, Rússia i els Emirats Àrabs és molt dolenta, perquè tant els hi fa, i en canvi amb Ucraïna és molt bona. També he après que el perfil de traficant sexual és de noia, normalment de l’edat de la víctima, normalment entre el cercle de coneguts i amistats de la víctima. En canvi el perfil de traficant laboral (com es diria, això..) tan pot ser home com dona, que normalment van amb la història que tenen una empresa on guanyaran molts diners i.. ah sorpresa, no era veritat. També he après que sovint les víctimes no declaren, perquè són coaccionades físicament pels traficants o perquè els hi paguen diners

Després d’aprendre tantes coses, hem tornat a casa i quan estava escrivint sobre el sabater, m’ha trucat un número desconegut. He pensat: no pot ser, el sabater!! Però no era el sabater, si no la Nika, que volia canviar la projecció del documental de la Pina Bausch i fer-la el divendres enlloc de dissabte i que si podíem començar a fer la publicitat avui. He dit que no, però demà si que ho faré

Així que ara descanso del meu dia complet i penso que potser l’acabaré de fer rodó llegint-me un altre conte de Platonov i menjant una mica de sopa

Today has been a good day. In the morning, Andrey woke me up, because he was calling me five minutes before the alarm clock rang. After my exercises, i took a shower, had a breakfast, wrote and read a couple of mails, cleaned my teeth and went to the center

At 11 i was next to the statue of Stefan cel Mare, and after a while and three or four calls (i think that he just like to speak by mobile, now that he has one) Andrey arrived. Do you like coffee? Yes, yes. Then let’s go! And first we went to visit a catholic church, we entered inside and he prayed a few seconds, then he was taking me to a bar to drink coffee, a bar where he used to work until a few months ago, during four years, but before we stopped in front of a little house, somewhere between Stefan cel mare and Albisoara. He told me: come, i will give you grapes! And i had to enter to the garden of the small house, he climbed to take some grapes and then he knocked the door. BOBA! BOBA! And Boba came out scratching his belly and I was forced to enter. Do you want pelmeni? No, no, thank you... But i had to sit in a very very tiny chair and Boba and another boy called “Panda” (and that comes from the northest of the north of Russia) sit on the bed, and two chairs with a paper on them were our table, and they split the pelmeni and the salad in three and gave me an slice of bread, but they didn’t give me vodka, because i’m a girl, and the girls don’t drink. They make fun of me and said that i pronounce russian very well, specially “da”, and what am i doing here, if i come from Barcelona and speaking russian. Then we went with Andrey to the bar where he used to work and i was drinking coffee in the terrace and he was helping the owner to distribute the tables. Here the bars, if they are not in the center, are different of how you imagine them, specially if you haven’t travel around here. They are not so “entretained” as ours, where there’s always something to look at, on the walls or behind the bar. They are bars, you go there to drink, and maybe, to eat something

After this i told Andrey that i had to leave, but before i had to go to say hello to the man that fixes shoes. The man explained me that he has a brother working in Pamplona and that when he will have the romanian passport he also wants to go to Barcelona. He told me that if i had to fix my shoes, i should go there, that he will fix them, and he wrote my phone in an agenda. I thought how this can be, if it won’t be more logic that i write down his mobile, but doesn’t matter, here our logic doesn’t work

After the shoemaker i went to the park with the lake to have lunch with Cathy. On my way there i put the grapes inside my bag and after a while everything was dirty, so i arrived at the park with the grapes on my hand. I watched how Cathy was eating and then i left because i had an appointment to eat a kebab. I didn’t even want a kebab, but i already said, so i went until where i used to live to eat at starkebab. On the way i met Veronica, that started university yesterday and that was very happy. With here went two german girls that arrived yesterday and that were still scared and a girl from Chisinau that was in love with spain

At three i ate a kebab with Bianca, with chips inside, and the boy that was making kebabs gave us two candies. I haven’t seen it here yet, but i have seen it in Bosnia and Ukraine, that when they don’t have enough coins to return you your change they give you candies for the same value of your change (the coins don’t have any value here, and is more the detail than the price) and to receive candies always makes me smile, and today it wasn’t because of the change, but i was happy to receive some candies with the kebab

After lunch, i went home to lie down a little bit and i found, in my livingroom-room a book with stories from Platonov and this made me even more happy than the candies

Then we went to the center again with Helen, because she wanted to interview a russian lawyer that works in an organization that tries to prevent human traffic in Moldova, and because the lawyer speaks a very poor english and french, i went there to do the interpretation (the price that Helen had to pay was a pizza and a beer, i’m quite cheap). I learned a lot of things, like for example, that in this topic, the collaboration with Turkey, Russia and Emirates is very bad, because they don’t care, but is very good with Ukraine. That the profile of sexual trafficant is usually a girl, usually from the same age of the victim, usually an acquittance of the victim. On the other side, the profile of labour trafficant can be a man or a woman, that usually goes with the story that they have a good business, where you can do good money.. and surprise, is not true. I also learned that usually the victims don’t declare, because they are phisically intimidated or because they are paid.

After learning so many things, we went home and when i was writting about the shoemaker, an unknow number called me. I though: no way, the shoemaker! But it wasn’t him, but Nika, that wanted to change the screening of Pina Bausch’s documentary and do it on friday instead of saturday and if we can start today with the publicity. I said no, but that i will do tomorrow

So now i rest of my complet day and think that i might finish it by reading another Platonov’s story and eating some soup

Sota l’ombra de Lenin / Under Lenin’s shadow

Aquests dies estan de visita a Chisinau l’Estel i en Sergi, i com que sé que tenien més ganes de veure Tiraspol que Chisinau, aquest matí hem agafat un minibus i hem anat cap allà, cap a la perillosa Transnístria. El paisatge moldau és bonic, ondulat i d’un verd i d’un groc suau.

Poc abans d’arribar a la frontera, l’Estel m’ha dit “aviam que no ens facin pagar res” i jo li he dit “tranquil·la, que a mi mai no em passa res”. I no és que no em passi mai res, però no, estava convençuda que a la frontera no ens passaria res, perquè mai no em passen aquest tipus de coses. Així que hem arribat a la frontera, ens han fet baixar, hem ensenyat el passaport al policia d’una caseta petita, i mentre esperava que els altres del grup passessin pel policia, he parlat amb una parella russa de Chisinau que se n’anava a passar les vacances a Odessa. Han estat molt amables i m’han explicat que Tiraspol no és gaire bonic, però que és un exemple de ciutat socialista, que és molt llarga i que va recorrent el riu. També m’han dit que l’últim minibus de tornada surt a les 18.45, però que millor agafar-lo cap a les 18.00 perquè un cop es comença a fer fosc ja no és segur que en surti cap més

Al cap d’una estona (d’uns quants tancs aturats, unes quantes escultures, i edificis d’aquests que per aquí n’hi ha tants), hem arribat a l’estació de trens de Tiraspol

Hem voltat pel carrer principal, hem vist un monument a això, un monument a allò, un monument a aquest i a aquest altre, i una estàtua molt grossa d’en Lenin. També hem vist el riu, edificis grossos, i la veritat és que no crec que hi hagi gaire res més, a Tiraspol

El que sí que hi ha són uns quants soldats, moltes falç amb martell i, almenys avui, molts, molts casaments. Si dic que avui ens hem creuat amb una desena de limusines i una trentena de casaments de parelles diferents no estaré exagerant. Potser ho fa que demà és el dia de la Independència i volen poder dir que es van casar el dia abans? Potser és que casar-se l’1 de setembre és una data fàcil de recordar? En qualsevol cas hem vist moltes núvies, i molts nens amb camises blanques i pantalons negres i nenes i noietes vestides com minyones de pel·lícula porno amb flors de roba blanques enormes al cap

Després de voltar hem anat a buscar el minibus de tornada. A l’Estel i en Sergi només els hi quedaven 61 rubles, i la tornada costava 68. Així que el conductor ha engrapat els 61 rubles i els ha barrejat amb la resta. Li he intentat explicar: els diners que falten te’ls pagaran amb leis moldaus. I ell ha dit: sí, però quants diners m’han donat? 61. Doncs falten 7 rubles! Però se’ls hi han acabat els rubles, volen pagar la diferència amb leis! Ah, val! 7 leis! No, no pot ser! Sí, tens raó, 8 leis. Hem pujat al minibus i ha arrencat al cap d’una estona. Quan portàvem cinc minuts de conversa, una senyora s’ha girat i ens ha preguntat si érem espanyols. Psí, bé, per què? Es veu que era professora d’espanyol (parlàvem en català i s’ha pensat que parlàvem en espanyol, així que no sé..) i que tenia un dubte: Per què els apartaments interiors a espanya no tenen finestres?

M’ha costat entendre perquè aquesta senyora tenia aquest dubte i no entenia el concepte “pati de llums”. Aquí no n’hi ha, de patis de llums. Hi ha prou espai perquè els edificis siguin allargats i separats els uns dels altres i de fet, tots els pisos donin al carrer, tots siguin exteriors. Així que al final m’he imaginat que, per aquesta senyora, un edifici “interior” era un edifici posat a dins d’un altre edifici, com unes nines russes, i que clar, no podien tenir finestres

These days, Estel and Sergi are visiting Chisinau, and as i know that they wanted more to visit Tiraspol than Chisinau, this morning we took a minibus and went there, to the dangerous Transnistria. The moldavian landscape is beautiful, wavy and painted with a soft yellow and green

Just before the border, Estel said to me “let’s hope we won’t have to pay” and i said to her “don’t worry, never happens anything to me”. And is not true, that anything never happens to me, but no, i was convinced that nothing will happen to us in the border, because this kind of stuff never happens to me. So we arrived to the border, we had to go out from the bus, we showed our passport to the police in a small house and while i was waiting for the rest of the group to pass the control, i spoke with a russian couple from Chisinau that was going to Odessa for holidays. They were very kind and they explained that Tiraspol is not very beautiful, but is an example of socialist city, that is very long and it goes along the river. They also explained that the last minibus to go back home leaves at 18.45, but that is better to take it at 18.00 because when it starts to be dark nothing is for sure anymore

After a while (after some parked tanks, some sculptures and these buildings that here are so usual), we arrived to the Tiraspol’s train station

We walked around the main street, we saw a monument of this, a monument of that, a monument to this, a monument to that, and a very big Lenin’s statue. We also saw the river, big buildings, and i really don’t think there’s a lot more to see in Tiraspol

Well, there are also some soldiers, a lot of communist symbols and, at least today, a lot, a lot of weddings. If i say that today we saw around 10 limousines and like 30 weddings, i won’t be exaggerating. Maybe it was because tomorrow is Independence day and they want to say that they got married the day before? Maybe because getting married at the 1st September is an easy date to remember? Anyway, we saw a lot of brides, and a lot of boys with white shirts and black trousers and girls dressed like porno french maids with cloth big white flowers on their heads

After walking around, we went to take the minibus to go home. Estel and Sergi just had 61 rubles, and the returning was 68. So the driver took the 61 rubles and mixed them with the rest. I tried to explain: the rest of the money they will pay on moldavian leis. And he said: yes, but how much did they give? 61. So they still need to pay 7 rubles. But they don’t have more rubles, they want to pay the rest with leis! Ah, ok! 7 leis! No, it can not be! Yes, you are right, 8 leis. We went into the minibus and it started. After five minutes of conversation, a woman asked us if we were spanish. Psyea, well, why? She was an spanish teacher (we were talking in catalan and she thought it was spanish, so i don’t know..) and she had a doubt: Why the “interior” flats in spanish don’t have windows?

It was difficult to understand why this woman has this doubt, but whatever, i feel difficult to explain it also in english, so try to understand the catalan version

:)

Gustar

----scroll down for english version!!----

Passen tantes coses, cada dia, que quan vull escriure més tard se’m fa difícil recapitular

El cap de setmana vam anar a Orhei Vechi perquè hi feien un festival de música folklòrica,  Gustar. Era un festival petit i al cap de dos dies no parava de creuar-me amb la mateixa gent una vegada i una altra. Chisinau també és petit, i a diari em creuo per casualitat amb algun conegut, o dos. Mentre érem al festival, passant les hores a prop d’un pou d’aigua natural, omplint l’ampolla una vegada i una altra i tirant-nos aigua freda pel cap, vam veure un senyor amb el braç trencat i una panxa enorme que omplia el seu casc taronja de paleta d’aigua i se’l posava al cap. Em va fer molta gràcia i més tard, vaig veure com ballava prop de l’escenari girant en cercles amb algun seu amic mentre els pantalons li anaven baixant, i quan la ratlla del cul ja es veia completa, se’ls tornava a pujar i tornava a ballar donant voltes. Al cap d’una hora jo també ballava en cercles prop de l’escenari, i de cop a la meva esquerra hi va aparèixer aquest home, em va engrapar la mà i mentre giràvem jo veia com el seu cos suat i enorme s’apropava cap a mi i jo corria més espantada i feia girar el cercle més ràpid i el seu cos llavors també s’acostava més ràpid. L’endemà era al bus a Chisinau, anant cap al centre perquè era el dia de la independència moldava, i vaig veure l’home del braç trencat i la ratlla del cul i el casc de paleta assegut dos seients més endavant

Un dia pensava que si em fixo prou en una persona a l’atzar i en recordo bé la cara, al cap d’uns dies me la tornaré a trobar de casualitat. De fet ja em va passar, em vaig fixar un cop molt en un noi que venia bitllets al troleibus anant cap al centre (m’hi vaig fixar tant i el mirava tan fixament, que em va preguntar un parell de vegades si ja havia pagat el bitllet), i al cap de dos dies, mentre jo anava a la feina amb minibus, el vaig veure dret a la vorera, esperant un altre minibus

Ahir, anant cap a la piscina abandonada perquè havíem de pintar unes escales de fusta, també em vaig creuar l’Andrei (podeu llegir qui és al post anterior). Li vaig dir que seria a la piscina pintant i que si no tenia res a fer podia venir. Així que ahir no va estar-se tres hores explicant-me coses, sinó sis. I em va dir “l’altre dia vaig pensar Quan tornaré a veure la Laura?, i vaig resar per tornar-nos a trobar almenys una vegada, i mira, t’he tornat a trobar”. Jo li vaig dir, perquè sóc molt de treure ferro a les coses boniques que em diuen: “bé, sempre estic pel centre, no era gaire complicat tampoc”. I ell va somriure i em va dir “s’ha de creure, s’ha de creure”. Tot i que no crec que fos cosa de Déu, estic segura que és el primer cop que algú resa per tornar-me a veure

Però jo parlava de Gustar. Orhei Vechi és més impressionant en directe que en fotografia. En fotografia no té gaire res d’espectacular, però un cop allà, veus unes enormes parets de pedra, que abans havia estat mar, perquè el terra està ple, ple, ple de petxines petrificades, i hi ha unes coves rares, vaques, una cabra lligada amb una cadena, un riu que ha anat excavant i excavant la roca, pous d’aigua, no gaires arbres, una església a dalt de tot, amb casetes i flors i una altra església que has de baixar per unes escales fosques, a dins la roca, i tot està ple d’espelmes primetes i llargues i icones daurades. Això és el que hi sol haver sempre, però els dies del festival, també hi havia un trenet fet amb un tractor i uns quants bidons amb rodes, una caseta de palla, un carro amb cavalls i un noi que corria amunt i avall amb el seu cavall i el portava al riu a nedar, un grup de nois que corria darrere els ànecs i intentava atrapar-los, un noi que va agafar un dels ànecs i se’l va endur, suposo que per fer-lo a la brasa, fins que hi va anar la policia i el va fer tornar, un cartell que deia que el festival estava patrocinat per el primer ministre moldau Vlad Filat (no el ministeri de cultura, o alguna cosa així, no, el primer ministre), casetes amb menjar casolà barat i deliciós (placinta, pebrots farcits, galetes, vi), flautes de fusta pels nens que després no paraven d’empipar, un escenari i unes quantes taules. I va ser un festival fantàstic

So many things are happening every day, that later, when i want to write, it is very difficult to recapitulate

On weekend we went to Orhei Vechi because it was a festival of folkloric music, Gustar. It was a small festival and after two days i was bumping into the same people again and again. Chisinau is also small, and i daily bump into one acquittance, or two. While we were at the festival, spending the hours next to a well, filling the bottle again and again and throwing cold water on our head, we saw a man with a broken arm and an enormous belly that filled his orange builder helmet with water and put it on his head. I found it very funny and later, i saw how he was dancing close to the stage, spinning in circles with some friend while his pants were falling and when his ass crack could be completely observed, he was pulling them up again and started to dance spinning around. After an hour i was also dancing in circles close to the stage, and suddenly at my left this man appeared, he grabbed my hand and while we were spinning i was seeing his sweaty and enormous body running into me so i was running faster scared and was making the circle spin faster and then his body was approaching to me also faster. The next day, i was in the bus in Chisinau, going to the center because it was the moldavian independence day, and i saw the man with the broken arm and the ass crack and the builder helmet sitting two seats in front of me

One day i was thinking that if i pay enough attention to a random person and i remember his/her face very well, after a few days i will find him/her again, randomly. Actually, it already happened to me, i paid attention to a boy that was selling tickets at the troleibus going to the center (i was paying so many attention that he asked me twice if i already bought the ticket), and after a couple of days, while i was going to work with the minibus, i saw him on the street, waiting for another minibus

Yesterday, going to the abandoned pool because we had to paint some wood stairs, i also bumped into Andrei (you can read who is him in the previous post). I told him that i will be in the swimming pool painting and that if he didn’t had anything to do he could come. So yesterday he wasn’t three hours explaining me things, but six. And he told me “the other day i thought When i will see Laura again?, and i prayed to meet you again at least once, and you see, i found you again”. I told him, because i always take away importance to the beautiful words: “well, i’m always in the center, so it wasn’t very difficult”. He smiled and said me “you have to believe, you have to belive”. Although i don’t think it was because of God, i’m pretty sure that it was the first time that someone was praying to see me again

But i was talking about Gustar. Orhei Vechi is more impressing on live that in a picture. In the pictures is not very impressing, but once there, you see very big walls of stone, that before it was a sea, because the floor is full full full of stone shells, and there are some strange caves, cows, a goat attached with a chain, a river that has been digging and digging the stone, wells, not so many trees, a church on the top, with houses and flowers, and a church where you need to go down some dark stairs into the stone, and everything is full of thin, long candles and golden icons. This is what is usually there, but during the festival, there is also a little train made from a tractor and barrels with wheels, a straw house, a carriage with horses and a boy that was running around the festival with his horse and that was swimming with him into the river, and a group of boys that was trying to catch some ducks, and a boy that caught one of the ducks, and took him away, i guess to grill it, until the police went to him and make him return the duck, a poster where it was written than the festival was sponsored by the moldavian prime minister Vlad Filat (not the ministry of culture or something like this, no, the prime minister), houses with cheap, homemade and delicious food (placinta, filled peppers, cookies, wine), wooden flutes for the kids that then were annoying the rest of the people all the time, a stage and some tables. And it was a great festival