Em sembla a mi que, en tot bloc dedicat a parlar de viatges o estades a Europa de l'Est, hi ha d'haver com a mínim un post dedicat a les aventures gràcies al transport del país. Agafaré, doncs, l'aventura d'ahir

Com que no feia molt mal dia (només molt fred) a les 9.30 ens vam trobar a l'estació de busos del sud per agafar el minibús de les 10 cap a Comrat, una ciutat del sud de Moldàvia, a uns 100 km de Chisinau. No hi ha gaire res, a Comrat, però és la capital de Gagauzia i qualsevol excusa és bona per embarcar-se en una petita aventura dominical.
Comprem el bitllet (35 lei), sortim a fora a buscar l'autobús però no el trobem. Un home ens pregunta:
On aneu?
A Comrat
No ha vingut (assenyala el lloc on hauria de ser l'autobús), però nosaltres anem a Vulcanesti i ens pararem a Comrat, aneu a canviar el bitllet i veniu amb nosaltres, sortim a les 10 i 10
Així que vam anar a canviar el bitllet. Primer has d'anar a la Dispeceria a explicar el problema, et posen un segell, vas a la caixa 4 i et canvien el bitllet. Li vam dir a la noia de la dispeceria que el minibús no era allà, que volíem canviar el bitllet per l'autobús que anava a Vulcanesti. Ens va dir que ens esperéssim 10 minuts, que intentaria trucar al conductor del minibús de Comrat, i que si no venia, ens canviaria el bitllet. Vam esperar 10 minuts, vam tornar a la Dispeceria, ens va dir que d'acord, que ens canviava el bitllet, vam anar a la caixa 4 i ens van donar bitllets nous. Vam tornar a fora, l'home de l'autobús que anava a Vulcanesti ens va saludar, vam pujar a l'autobús i vam anar a Comrat

Dues hores després, ja a l'estació de Comrat, vam entrar a l'edifici per preguntar a taquilla quan hi havia busos de tornada a Chisinau
D'aquí a una hora! - va dir la caixera
No no, però quins n'hi ha de.. (i anava a dir, quins altres hi ha més tard, no volem marxar d'aquí a una hora, però la caixera em va tallar
No n'hi ha abans, a reveure! - i va tancar la finestreta de la caixa
L'home de Vulcanesti ho va veure i ens va dir: quan voleu marxar?
Més tard, cap a les 5, a les 6...
Jo torno amb el bus i seré aquí a les 6 i 10, apunta't el telèfon i truca'm per veure cap a quina hora arribem i us recollim
Així que, com una autèntica moldava, vaig aconseguir un número de telèfon de conductor d'autobús, per reservar seient i no haver de donar empentes

Vam visitar Comrat. Els dos carrers principals, l'església, i sobretot, el museu dedicat a Gagaúsia. Vam conèixer el fundador del museu, una senyora ens va guiar per totes les habitacions, contenta que li féssim preguntes i li diguéssim que ens estava agradant molt, que tenien molts objectes (i en tenen encara uns milers més, però no tenen espai) i que el museu estava molt ben fet. Vam aprendre moltes coses sobre la cultura de la zona i vam deixar les nostres signatures al llibre de visita

Passades les quatre ja teníem molt fred, i no hi havia res més a fer, així que vam tornar a l'estació de busos. Vam preguntar a la dona de la caixa quan era el següent bus (d'aquí 10 minuts), i que volíem tres bitllets (no, els bitllets es compren al conductor). Vam anar a fora a esperar, però el minibús de les 16.30 no va venir. En van venir d'altres, però cap anava a Chisinau, i el de les 16.45 estava tan ple que vam decidir deixar-lo passar (sempre podíem trucar l'home de Vulcanesti i agafar l'autocar a les 18.10). A les 17.30, quan ja estàvem congelades i desesperades, va arribar un minibús que portava escrit Chisinau al parabrisa. Va baixar un home, va dir: 10 seients lliures! Compreu el bitllet a caixa
Així que tothom va sortir disparat cap a la caixa, i vam poder comprar els tres últims seients, tot i que al moment de donar els diners i dir: TRES!!!, no les teníem totes que encara n'hi hagués.
Vam entrar al minibús, ens vam asseure (jo al costat d'una noia amb un gat que menjava caramels) i apa, cap a Chisinau. Una mica després de Hincesti, el minibús es va parar perquè el motor ja no s'engegava. Heu d'entendre que a fora estàvem a -20 i era fosc i a ningú li feia gaire il·lusió quedar-se allà. Al cap d'uns 15-20 minuts, el conductor va cridar "SENSE EQUIPATGE!!". Em va costar uns segons llargs reaccionar a aquestes paraules, però quan ho vaig entendre, em vaig aixecar de cop, vaig picar l'espatlla de la Meldy, que seia davant meu, GO GO, l'espatlla de la Cathy, que seia un parell de seients més endavant, LETS GOOO, vam saltar de fora el minibús i vam córrer cap al minibús que acabava de parar-se davant nostre, ens vam entrebancar amb les bufandes i el gel i de poc no va anar que ens n'anem totes per terra, però no va passar res, vam saltar dins l'altre minibús, que va engegar després que la Cathy tanqués la porta. Ens va tocar a anar dretes i ens conscienciàvem per una mitja horeta de peu, però al cap de quinze minuts el minibús es va parar i tothom que estava dret va baixar. Nosaltres no sabíem on érem i ens vam quedar dretes al mig sense saber què fer. El conductor ens va mirar amb cara de: què feu aquí? baixeu. Jo no volia baixar, perquè no sabia on ens estava deixant, però resulta que érem a l'estació de busos del sud, a Chisinau, davant la parada de troilebusos. Així que res, tot va ser més fàcil de l'esperat i vam arribar a casa sanes i salves

Estrambotismes variats

Hi ha tres establiments que es veuen molt pels carrers de Chisinau. 1Agències de viatge. Això s'entén, perquè molta gent té família que viu a l'estranger. Així que res, té cert sentit que hi hagi tantes agències de viatges. 2Farmàcies. No té tanta lògica, que hi hagi farmàcies per tot arreu, però vaja, s'accepta... 3Botigues de portes i finestres. I això sí que no ho entenc

Avui he anat a buscar un paquet a correus, a l'oficina de Botanica, el meu barri. Mentre feia cua he vist que, a l'oficina de correus, a més d'enviar i rebre coses, i comprar segells i postals, pots comprar productes de neteja

Al costat de la majoria de contenidors hi ha una caseta de cartrons amb gossos dormint a dins. Als contenidors que vaig jo hi ha una gossa amb quatre o cinc cadellets, que ja són força grans. Com que no puc acabar-me mai les barres de pa, sempre els hi porto a ells. Fa un parell de dies els en portava, però no hi eren. A canvi hi havia una senyora amb unes bosses de plàstic amb ossos a dins. On són els gossets?, li vaig preguntar. I em va dir que, com que estava tot molt brut, estaven amagats, i em va assenyalar on estaven amagats. Li vaig dir que els hi portava una mica de pa, que els hi donés. Ella va agafar el pa i així entre tots, alimentem els gossets del nostre contenidor

De tota la vida, els dies que estic molt cansada, mentre m'adormo, a vegades em desperto d'un sobresalt. Crec que a tothom li passen, aquests sobresalts mentre s'adorm. Jo ho solia relacionar a anar amb bicicleta i trobar-me amb un forat. Em sembla que és que, quan era petita, un dia anava amb bicicleta per un camí de muntanya i hi havia un forat molt gros, i no vaig caure ni res, però fins llavors, quan em despertava d'un sobresalt, era prequè estava somiant que anava amb bicicleta i em trobava amb un forat. Però des de fa uns mesos que ja no somio amb la bicicleta, si no que el que somio és que estic caminant pel carrer i rellisco al gel. Ah, estúpids carrers plens de gel, que han aconseguit substituir un traume d'infància!

Visita a les casetes

Vam anar a visitar en B. a les 2 del migdia. Vam entrar al pati, on hi ha unes quatre o cinc casetes, i mentre l'A. donava la volta a una de les casetes per picar el vidre de la finestra i despertar en B., jo m'esperava davant la porteta 4, de fusta i de color blau, i veia com la cortineta blanca de la finestra de la casa de la porteta 1, verda, s'apartava cap a un costat i una velleta em mirava en silenci

Al cap d'un minut es van sentir sorolls a dins la casa i després d'un parell de cops a la fusta de la porteta, aquesta es va obrir. En B. estava molt borratxo, ens va fer passar i ens va dir que no calia que ens treiéssim les sabates

Jo em vaig asseure a un tamboret de la cuina, amb en B. a l'altre tamboret i l'A. va encendre la bullidora d'aigua per preparar-me un te. Després li va demanar la destral a en B. i va sortir al jardí una estona. Mentre la bullidora s'anava escalfant, en B. em mirava i em preguntava "què tal?". Jo li deia que bé, com sempre. Ell es posava a riure d'aquest "com sempre". Em tornava a preguntar què tal i jo tornava a dir que bé. Després li vaig preguntar "i tu què tal?" i no entenia gaire què deia, però al final em va dir que millor no m'ho explicava. L'aigua va començar a bullir i jo vaig posar-me aigua a la tassa, amb un sobret de te a dins. Li vaig preguntar si volia que li preparés un te. Va riure i va dir que abans hauríem de trobar una tassa. Vaig mirar al voltant, però l'única tassa neta que vaig veure va ser la que tenia jo entre les mans, així que vaig continuar asseguda i prou. En B. em continuava preguntant què tal i dient coses intel·ligibles de borratxo. Jo tenia el cap baixat i mirava l'aigua de la tassa. Després em deia que li sabia greu anar tan borratxo i no parava de riure de vés a saber què i em deia que no tingués por d'ell, que estava sent un idiota

Llavors l'A. va entrar amb la destral a la mà i me la va ensenyar: la meva preferida! Després va entrar a l'habitació del costat i en va sortir amb un àlbum de fotos en blanc i negre. La majoria eren de cosmonautes, de coets i d'en B. vestit de militar, que havia fet el servei militar a Baikonur, des d'on Gagarin va ser llençat a l'espai. Hi havia una foto d'un coet que estava apunt de sortir disparat: aquesta la va fer en B., em deia l'A. I després més fotos de tripulacions de coets, amb els seus vestits blancs. Entre les fotos de l'àlbum, que tenia tot de lletres ciríl·liques de roba, hi havia paper de calcar amb dibuixos fets amb tinta de coets, planetes, papallones i satèl·lits, que havia fet en B. quan era jove

Llavors ja no reia, sinó que més aviat somreia, i ja no se'n reia de mi, si no que m'agafava de la mà de tan en tan i em deia que era una dona molt bonica. Al final de l'àlbum van aparèixer més fotos, ja en color, desenganxades, d'en B. i amics seus agafant de la cintura noies amb banyador. Es va posar a riure i a dir-li a l'A. que parés d'ensenyar-me aquestes fotos
Després ens en vam anar, i mentre jo em posava la bufanda i l'anorac, l'A. li va dir a en B. que més tard vindria i li prepararia alguna cosa de menjar


We went to visit B., at 14.00. We entered to the yard, where there are like four or five little houses, and while A. was surrounding one of the little houses to knock the glass window and wake up B., i was waiting in front of the little door 4, made of wood and painted blue, and i saw how the white curtain of the house of the door 1, green, was being moved to the side and an old woman was staring me in silence

A minute after, we heard sounds inside the house and after a couple of hits on the wood of the door, this was opened. B., very drunk, let us in and said that we didnt have to take off our shoes
I sat on a kitchen stool, B. was sitting on another stool and A. turned on the boiler to prepare me a tea. After, he asked B. his ax and went out to the yard for a while. While the water was warming up, B. was looking at me an asking "how are you?". I was answering that "ok, like always". Then he was laughing at this "like always". He was asking me again how are you and i was answering again that ok. Then i asked him "and how are you?" and i couldnt understand a lot of what he was saying, but at the end he said that better he doesnt explain to me. The water started boiling and i poured water on my cup, but a tea bag inside. I asked him if he wanted me to prepare him a tea. He laughed and said that first we should find a cup. I looked around, but the only clean tea was the one that i had on my hands, so i just sit and that's it. B. kept asking me how am i, and saying un-understandable drunk thinks. I was staring at the water inside the cup. After he was saying that he was sorry to be so drunk and he couldnt stop laughing on who knows what and he said that i shouldnt be afraid of him, that he was being a jerk
Then A. entered with the ax and showed it to me: my favourite! After this, he entered to the room next door and came out with an album with black and white pictures. Most of them were from cosmonauts, rockets and from B. dressed as a military, because he was doing his military service in Baikonur, from where Gagarin was sended to the space. There was a picture of a rocket just before being sended away: B. took this one, said A. And then, more pictures of rocket crews, with their white dresses. Between the pictures of the album, that was full of cyrillic letters made by cloth, there was tracing paper with ink draws of rockets, planets, butterflies and satellites, that B. made when he was young.
Then he wasnt laughing, but smiling, and he wasnt making fun of me, but taking my hand from time to time and saying that i was a beautiful woman. At the end of the album appeared more pictures, on colour, detached, of B. and his friends holding waists of ladies on swimsuits. He started laughing and said to A. that stop showing me these pictures
After this we left, and while i was wearing my scarf and jacket, A. said to B. that he would came back later to prepare him something to eat

Avui escric alguna cosa

Més de sis mesos i Chisinau continua agradant-me, i no sé perquè. Avui tornaven a casa seva una parella belga molt maca, i una seva amiga que els coneix m’ha dit que tenia la sensació que la noia s’hauria quedat més a Chisinau. No és la única, que sembla voler-se quedar. Jo no sé si em voldré quedar, però no m’importaria viure aquí, m’hi sento bé.

Quan dic a gent d’aquí que m’agrada viure a aquesta ciutat (sobretot si són russos), em miren aixecant una cella, com enfotent-se de la meva ingenuitat occidental. Ja ho sé, que aquí hi visc molt bé. Em fa una mica de ràbia, a vegades, els voluntaris que es queixen que no tenen diners. Després, i no tinc cap nom o cara al cap, sinó només una sensació general, posen al facebook una foto en què estan tots en una discoteca asseguts rodejant una cubitera amb una ampolla de xampany a dins. És veritat, que no hi ha gaires voluntaris que vagin sobrats de diners, però queixar-se d’això em sembla fins i tot de mala educació, pijeria occidental. Però això és el que em sembla a mi i no ho discutirem ara. No és cap notícia que les frases “no tenir diners”, “no tenir menjar” i “no tenir res de roba” poden estar lligats a quantitats molt diferents

Jo deia que m’agrada molt la ciutat. Al troilebus sempre veig moltes cares que m’agraden molt i molt. És alguna cosa en els ulls, en la forma del nas o en l’enormitat dels cossos, que em deixa embadocada. Hi ha molta gent que diu que no somriuen gaire, i a mi em sembla que no és veritat. Em trobo molt sovint que parlo amb qualsevol persona del carrer, i que m’acaba somrient. Potser no al principi, però sí al final. I m’agraden molt aquests somriures inesperats i amples, que il·luminen les cares de cop

More than six months and I still like Chisinau, and i dont know why. Today a very nice belgian couple was going back to their country, and a friend that knows them very well told me that she has the feeling that the girl wanted to stay more in Chisinau. She is not the only one, that seems that wants to stay more. I dont know if i will like to stay, but i wont mind staying, i feel fine here

When i tell to the people from here that i like the city (specially if they are russians), they raise an eyebrow, like they are making fun of my western ingenuity. I know, that here i live very well. It annoys me a litttle bit, sometimes, when volunteers complains about having no money. After, and i dont have any name or face in my head, just a general feeling, they put on facebook a picture where all of them are in a club sitting around an ice bucket with a bottle of champage inside. Is true, that there aren’t many volunteers with more than enough money, but i feel like complaining about that is even unpolite, western posh. But this is what i think and we are not going to discuss it now. Is not the discovery of the year that the sentence “have no money”, “have no food” and “have no clothes” can be attached to very different quantities

I was saying that i like the city a lot. In the troilebus i always see faces that i like a lot, a lot. Is something about their eyes, about the shape of their noses, or maybe about the enourmousness of their bodies, that leaves me with an open mouth. There is people that says that they dont smile a lot, and i dont feel that this is true. I usually find myself in the situation when i’m speaking with someone from the street, and finally they smile to me. Maybe not at the begining, but for sure in the end. And i love these unexpected and wide smiles, that make their faces suddenly shinny