Sempre m'havia preguntat perquè nosaltres comencem a comptar els pisos a partir del primer pis (o sigui, planta baixa, primer pis, segon..) i en canvi els russos comencen a comptar a partir del nivell del terra (o sigui, no hi ha planta baixa, sinó que ja n'hi diuen primer pis). Per dir-ho més clar, per un rus, un edifici de 7 plantes no té 7 plantes, sinó 8
I la resposta: les plantes baixes dels edificis soviètics no estaven pensades per ser botigues o oficines o el que sigui, sinó habitatges. Per nosaltres, en canvi, a la planta baixa hi sol haver una botiga, una oficina, alguna cosa, fins i tot la porteria, i no pas un habitatge. I és per això que ells diuen "primer pis" a la planta baixa, perquè no hi ha cap diferència entre una planta baixa i un primer pis nostre
(dic russos perquè és el que coneixia, però els moldaus fan el mateix)
Potser és una obvietat això que dic, però a mi m'han hagut de dir el perquè per poder-ho entendre
Avui he sortit i entrat de casa quatre vegades, i a les quatre hi havia el pescador assegut amb les seves xarxes, desfent nusets. A la quarta vegada li he preguntat si ho havia de fer cada dia, això de desfer els nusets de les xarxes, i m'ha dit que sí, cada dia es passa una estona desfent nusets i deixant apunt les xarxes. M'ha dit, també, que li agradaria anar algun dia a pescar al riu. Amb canya? he preguntat (i com que no sé dir "canya" amb rus, només he fet el gest de pescar amb canya). I m'ha dit que sí. El que no li he preguntat és on és que va a pescar amb xarxa, si a algun llac o al mar negre, però és que m'he entretingut amb altres informacions, per exemple que és txuvaix. S'ha posat molt content quan li he dit que jo havia estat a la zona de Txuvàixia (Rússia) en ple hivern, tot i que ell no és de Txuvàixia, si no de la regió que hi ha just a sota, Uliànovsk. Després m'ha explicat una part de la seva vida, però no hem anat més enllà de quan feia de soldat. Jugava a cartes, dormia... el que fan els soldats, vaja (l'última frase l'he dit jo, i ha rigut, així que deu ser veritat). Quan li he dit que volia aprendre romanès, ha tornat a somriure i m'ha dit que feia un munt d'anys que vivia aquí i que no li havia fet mai falta. Ho veieu? ja us n'hauríeu oblidat vosaltres també, de preguntar-li on és que va a pescar amb xarxa. Però ja li preguntaré
Una de les sortides de casa l'he aprofitat per anar a passejar pel meu barri. Acompanyada d'un guia molt (massa) entusiasta, hem caminat fins a l'altra punta de barri per veure les portes de la ciutat i el jardí botànic. Aquí en teniu fotos (pel jardí botànic cliqueu aquí, per les portes busqueu "gates of chisinau"). Ens hem enfilat fins a dalt de tot del parc i, al baixar-ne, entre unes pedres i uns arbres, hi havia un home fent fotos a una noia. La noia portava un vestit blanc i s'aixecava el vestit, ensenyava les calces, i l'home li feia fotos. He dit al meu acompanyant entusiasta: acostem-nos fent soroll, que vegin que estem baixant per les pedres i parin l'espectacle per un moment. I jo baixava parlant fort i fent soroll trepitjant tronquets però ells no han parat de fer fotos, i al costat de la noia hi havia una dona d'uns cinquanta anys, i mentre ens allunyàvem mirant el terra he sentit que la noia deia "papa". Suposo que aquest és el segon xoc cultural (o el que sigui això), després de la manifestació càmping de iaies ortodoxes
____
Today i have gone in and out of my house 4 times, and in all the four times the fisherman was sitting with his nets, undoing little knots. At the forth time i asked him if he has to do it every day, this undoing little knots thing, and he said that yes, that every day he expends some time undoing little knots and preparing his nets. He told me, also, that he would like to go to fish in the river, some day. With a fishing rod? i asked (and because i don't know how to say "fishing rod" in russian, i just did the gesture of fishing with a fishing rod). And he said yes. What i haven't asked is where he goes to fish with the net, in some lake or at the black sea, but i was entretained with other informations, like that he is chuvash. He was very happy when i told him that i was in the zone of Chuvashia (Rusia) in the middle of the winter, although he is not from Chuvashia, but from the region just under it, Ulyanovsk. Then, he explained me a part of his life, but we just arrived till de moment that he was a soldier. I was playing cards, slepping... what the soldiers do, then (i pronounced this last sentence, and he laugh, so it must be true). When i told him that i want to learn romanian, he smiled again and said that he has been living here for a lot of years and that he has never needed that. You see? You also have forgotten about where is he going to fish with net. But i will ask him
One of the exits from my home was to go to visit my neighbourhood. Accompanied by a very (too much) enthusiastic guide, we walked until the end of the neighbourhood to see the gates of the city and the botanical garden. Here you have the pictures (for the botanical garden, click here, and for the doors just search "gates of chisinau"). We went until the top of the park and, when we were going down, between some stones and trees, there was a man taking pictures of a girl. The girl was dressing a white dress and she was rising up her skirt, showing her panties, and the man was taking pictures. I told to my enthusiastic guide: let's approach them being very loud, to make them notice that we are going down the stones, so they can stop their performance. So I was going down speaking loud and stepping on little branches but they didn't stop taking pictures, and next to the girl it was a woman around her fifties, and while we were moving away staring at the floor, i heard the girl saying "papa". I guess this is the second cultural shock here (or whatever it is), after the camping-demonstration of the orthodox babushkas
A cada troleibus hi va una senyora, un home o un noi que és qui et ven el bitllet per cada viatge. O sigui que puges, i ell/a se t'acosta, tu li dones 2 lei*, ell/a te'ls agafa i et dóna el bitllet. És una bona manera de donar feina i que la gent pagui el transport públic al mateix temps, però igualment no crec que sigui una feina gaire ben pagada
La feina d'aquestes persones és, també, fer baixar la gent que no vol pagar. S'han de tenir molts, molts pocs diners per no voler pagar. Fa uns dies un noi que seia a davant de tot no volia pagar, la senyora li demanava a cada parada que baixés, ell no baixava, deia que només en faltava una, la senyora el deixava quedar una parada més i així durant cinc o sis parades
Ahir un home que seia a darrere de tot no volia pagar, però la noia no va tenir tanta paciència i va insistir més, fins que l'home, que parlava un rus molt arrossegat, es va aixecar i cridant i donant cops va córrer fins a la porta del davant i li va començar a donar cosses. Para't, para't, para't! cridava, si no em voleu deixar anar amb troleibus deixeu-me baixar. Fins que el troleibus es va parar a mig camí i l'home va baixar i el conductor li va donar una empenta, perquè els conductors d'autobusos i troleibusos, i ho sé per l'experiència treballant amb ells, en general s'encenen ràpidament quan algú intenta destrossar-los el vehicle
In every troleibus there is a lady, a man or a boy that sells you the ticket for each trip. So, you go into the troleibus, s/he approchaes to you, you give him/her 2 lei*, s/he takes them and gives you the ticket. It is a good way to employ people and make that the people pays the public transport at the same time, but anyway i don't think is a very well paid job
The job of this people is, also, put out (i don't know this verb in english) the people that doesn't want to pay. You had to had really, really few money not to pay. A few days ago, a guy that was sitting in front of the bus didn't want to pay, the lady was asking him in every stop to go down, but he wasn't doing, he was saying that he has just one more stop, the lady was letting him stay for another stop more, and it was like this for five or six stops
Yesterday a man that was sitting behind of the troilebus didn't want to pay, but the girl didn't have so much patience and insisted more, until the man, that was speaking a very dragged russian (sorry for these strange word combinations), stood up and shouting and kicking he run to the first door and started to kick it. Stop, stop, stop! he was shouting, if you don't let me go by troleibus, let me go down. Until the troleibus stopped in the middle of the road and the man went out and the driver pushed him very angry, because the bus and troleibus drivers, and i know by my experience working with them, generally get angry easily when someone tries to destroy their vehicle
*m'agrada que als bitllets hi posa 1,5 lei, i no pas 2. En deurien imprimir massa d'1,5 i quan van canviar els preus van decidir acabar de gastar els bitllets. Això és inimaginable a Barcelona. El pragmatisme de l'est contra la correcció de l'oest, suposo
*i like that in the tickets is it writed 1,5 lei, instead of 2. Maybe they printed to many of 1,5 and when they changed the prices decided to finish these tickets. This is impossible in Barcelona. The eastern pragmatism against the western correctness, i guess
El divendres vaig voler tornar a casa a peu des del centre. Hi ha una hora caminant (no es fa tan llarga, només l'últim tram, que és menys entretingut). En aquest últim tram, pujant pel bulevard Decebal, caminava darrere d'una noia i vaig veure com uns dos o tres gossos, que estaven a l'altra banda de carrer bordant a les rodes dels cotxes, creuaven la carretera per afegir-se al grup de dos o tres gossos que estava a la meva banda de carretera i es posaven a bordar a la noia de davant. La noia va seguir caminant decidida i em vaig preparar per passar entre els gossos i que em bordessin a mi (no hi havia més remei). Ells em van veure com m'acostava amb el meu pas, i que aquest intentava ser decidit, però quan ja hi era a tocar un em va fer un lladruc mentre s'abalançava cap a la meva cama dreta. Vaig fer un gest ambigu, entre la por i la decisió, i vaig seguir caminant recte mentre el gos es quedava enrere i no passava res de res. Vaig arribar a casa amb la pell de gallina i la samarreta suada, això sí
No hi ha res a fer, hi ha gossos pel carrer, et poden bordar, et poden intentar mossegar o només volen espantar-te una mica, no hi ha manera d'evitar-ho. És una de les coses que aprens, no? hi ha coses que poden no agradar-te d'un lloc, però no es poden evitar i no cal pensar-hi més
On friday i wanted to return home by walk from the center. There's one hour (is not that long, just the last part of it, where there are less things that could entretain you). In this last part, walking up on the bulevard Decebal, i was walking behind a girl and i saw how two or three dogs, that were barking at the wheels of the cars at the other side of the road, crossed the road to join the group of two or three dogs that were at my side of the street and all of them started to bark at the girl in front of me. The girl kept walking with decision and i prepare myself to walk between the dogs and to be concious that they will bark at me (there wasn't any other solution). They saw that my steps were trying to be determined, but when i was very close to them, one of the dogs barked to me once and pounced to my right leg. I made an ambiguous movement, between fear and decision, and i kept walking while the dog stayed behind and nothing happened. I arrived home with goose bumps and the t-shirt completely sweated, of course
But there's nothing you can do, there are street dogs, they can bark at you, they can try to bite you or they just want to scare you a little bit, but there's no way to avoid it. Is something that you learn, right? there are things that you might not like from a place, but you can't avoid so is better not to think about them
..because I've been asked to do it ("yeah, you should try to write in english, at least some of them")... but i won't say i'm enjoying it that much. I have a constant feeling of having a big lack of vocabulary, and no grammar competences at all, but specially, poor you that i'm writting and not speaking, so you can't enjoy my beautiful catalan-serbian english accent
But, who cares, i'm not here to impress with my accurate writting, all i wanna do is to keep with my scribomania and my impressions.. bla bla
A couple of days ago, i saw some rain, finally. I was lucky it didn't catch me on the park (it was my first walk in the park with the three lakes), it started just when i installed myself on the balcony to observe. Suddenly the drops became bigger and bigger and finally a river of foam appeared and went down the street for a while. The children that were playing run to their apartments, the men that were playing cards under the trees (they are there every time i look through the window, but maybe they are not always the same same men, but there's someone always there, so the concept of men-playing-cards-always remains) and an old lady that is usually moaning and sitting next to a little house, walked slowly to the little shop next to the little house. That wasn't a big deal, just raining, but it was refreshing and a nice smell of wet trees was floating around (can i say that? floating?)
Yesterday again, rain. Nothing special also, i was in closed spaces, well at the evening i was in the park (another park, half a lake, half a forest, with a natural fountain and a training park where the chisinau boys can sculpt their bodies) taking my romanian lessons, hearing the wind blowing, the clouds and the sky becoming darker, etc, but when i asked "should be move", i was answered "no, it's ok". So, it is their city, they know the best... It didn't rain until I entered home
And now i've just created to many expectations for what has happened today, and actually it wasn't that much. I was walking around the city in my flip-flops, it wasn't raining at the moment, but it was a few minutes ago, so the streets were rivers, they don't have ponds here (no, ponds? which is the word, how to say "bassa" in english?) in the sidewalk like we do, they have lakes, or ponds (joj, this is why i need another word for "bassa"), mud, and i was happily jumping behind my coordinator carrying my laptop, a magazine, and a bottle of water, jumping over the rivers, over the ponds and the lakes, over the branches on the streets (or even on a car, destroying the... (and here insert "capó" pels catalans/ "car" for the non-catalan-speakers), the holes in the pavement, the carpet of little yellow flowers that had fallen from the trees, and i couldn't realize that, well, my flip-flops might be great because they are dry in two seconds, but they splash me in every step, so the back of my legs, up to my knee, or maybe even more upper, was covered with a dark mud, and i didn't realize until the end of all this walking around the city. What i can't understand is why i always get dirtier than the rest of the people. The rest of the girls in the town that were wearing flip-flops had clean legs, my feet are always dusty although i'm inside a building, etc. Maybe is the same situation that when i started living in Barcelona (and sorry for what is coming now), when i always had black snots, and they became cleaner and cleaner through the years
But yes, that has been my raining experience for the last days.....
(anyway, i usually do better posts than this one, but my daily amount of inspiration today finished around 6)
divendres, 6 de juliol del 2012
Si el món és petit, imagineu-vos que diminut és el territori que ocupava l'antiga unió soviètica..
Mentre em desmaiava, a la cadira del costat, fent-se un anàlisi, hi havia una altra noia, amb passaport de la federació russa, i que ja m'havia anat trobant en altres consultes de la clínica durant tot el matí (tothom s'ha de fer les mateixes proves, suposo, per tenir el permís de residència, i es veu que si ets estranger l'has de renovar cada any, i fer les mateixes proves cada any). L'endemà la noia també estava allà, passant per les mateixes consultes i despatxets que jo, just darrere meu com el dia abans.. Així que recordo la seva cara
Mentre em menjava un iogur, ara fa deu minuts, la M., companya de pis, m'ha dit si anava aquest vespre al Kompot, que és una mena de festa que s'organitza cada divendres a un altre dels espais que porta la meva organització, que és una construcció de formigó oberta que imita la distribució d'un pis soviètic, prop del centre de la ciutat, i que cedeixen per fer-hi activitats. I els divendres, els del teatru spalatoria, que encara no sé ben bé qui són, hi organitzen aquesta activitat, que bàsicament és està per allà, beure compota i escoltar música a l'aire lliure. Jo li he dit a la M., però, que justament aquesta setmana no es fa divendres, es fa dissabte. I que ho sé de bona tinta, que sóc de l'associació que té l'espai i m'ho han dit aquest migdia. Però com que mai estic segura de res, ho he anat a comprovar al facebook i m'he entretingut mirant la pàgina. I a una de les fotos de la pàgina hi he vist la noia que estava a la cadira del costat mentre em desmaiava
I he clicat a la imatge, i he mirat d'on és. I és de Txeboksari. I a Txeboksari, una ciutat de rússia, jo hi vaig ser fa uns anys i sabeu què, vaig anar a una sauna russa i no em vaig desmaiar, però sí que vaig marejar-me i em van haver d'estirar cames enlaire, i enlloc de veure-ho tot negre, ho veia blanc perquè a fora estava tot nevat
(aquí teniu la demostració que no m'invento coses:
Ahir al vespre (havia de començar a les 8, però al final va començar a les 9) feia una xerrada Dan Perjovschi, que fa dibuixets bonics per tot el món, i és de Romania. També ha fet les il·lustracions de les parets de l'oficina on estic. Us agradaran segur, els seus dibuixos
Aquí us deixo el vídeo de la seva visita a Chisinau:
Aquest matí, a les 6, ja estava desperta. A les 7 he anat a parar una marxrutka (les marxrutkes, o minibusos, són això, minibusos amb rutes fixes que es paren allà on vulguis. El gran inconvenient dels minibusos és que has de saber on vas. Aquella gent que prefereix el metro a l'autobús perquè amb autobús les parades no són tan clares, odiarà les marxrutkes) i a les 7.30 ja estava al lloc on havia de ser, esperant. Ha arribat l'A., que m'havia d'acompanyar a la clínica per fer-me proves per obtenir el permís de residència. S'ha posat molt contenta quan li he dit que, de fet, preferia parlar en rus i també s'ha posat molt contenta de poder practicar l'espanyol, i com totes les europees de l'est que volen practicar l'espanyol, m'ha dit que va a un grup on ballen salsa, que mirava telenovel·les sudamericanes, i que el seu professor era un home que va anar a Cuba a viure
Hem anat a la clínica, sense aire condicionat, clar. Com us imagineu un hospital d'una antiga república soviètica? Doncs així és, tal qual. En una consulta (la número 9), una senyora-infermera m'ha fet seure en una cadira al mig de l'habitació, situada damunt d'una ratlla vermella on hi deia STOP. El respatller de la cadira estava encoixinat, allà és on he hagut de posar el braç, he girat el cap cap a l'altra banda i mentre intentava explicar coses a la senyora per no pensar, au! punxada i m'han tret sang. Estàs bé? sí, sí.... Després hem pujat tres pisos i he aprofitat per dir-li a la A. que a vegades em marejo quan em punxen, però que de moment em sentia bé. Hem anat a una altra consulta, dues taules al mig de l'habitació, dues cadires al costat de les taules i dues senyores apunt per fer anàlisi de sang. Dóna'm la mà. Giro el cap cap a l'altra banda, direcció al passadís, au! punxada al dit, sento com me'l pitja i unta algun tros de plàstic o de vidre amb la meva sang. Jo penso: estic bé, estic bé.. però em comença a venir suor, se m'emborronen els ulls, li dic a la A., ai, que em sembla que em marejo, i de cop pam, tot és de color negre i prou. Al cap d'una estona el cervell se'm mou per dins del cap, veig que passen coses i és com si em despertés d'un somni llarg, no sé on sóc, ni què està passant, em penso que estic morta, que estava dormint, que estava en coma, que els últims dies, anys, no han existit i que vés a saber quina és la vida que tinc i a on sóc, perquè no conec ningú de la gent que tinc al voltant, per tant tot el que he viscut fins ara m'ho dec haver inventat, respiro molt ràpid i tinc alguna picor estranya al nas que m'omple el crani fins al cervell. Al final reconec la A. i veig que no somiava, que sóc a Moldàvia, a l'hospital, i que sí, al final entenc que m'he desmaiat per haver esmorzat poc, per la xafogor de dins l'habitació i perquè sempre que em punxen em marejo i m'han d'estirar potes enlaire
I quan tornava a poder caminar per mi mateixa, m'han fet la radiografia. M'han avisat: alguns voluntaris s'espanten, però no passa res, la màquina de raigs X és vella, però té molts pocs raigs X, no pateixis. Sí, i m'he posat dreta dins d'aquella mena de màquina del temps, o potser portada del passat, color verd grisós, clar, amb aspecte de màquina de tortura de la segona guerra mundial.. Respira profundament, aguanta l'aire i no el treguis fins que no t'ho digui. Faig cas a la senyora (tantes senyores per tot arreu!) i en un moment està la radiografia feta. Després anem al ginecòleg. No cal ni seure. Estàs embarassada? No. Doncs au, ja està, demà un parell de proves més i ja seré apta per viure a Chisinau, Moldàvia
Comencem per ahir (tant de bo agafés la càmera, però ja tinc temps de fotografiar i a més per internet trobo fotos)
Ahir al migdia (aquí es dina a les 12, així que em costa això d'haver d'anar a algun lloc a les 2 i no poder-ne marxar fins les 6) vaig anar a conèixer els que seran els meus companys de feina. En aquell moment estaven (encara s'està fent) un workshop sobre com aprofitar espais desaprofitats de Chisinau. Creieu-me, n'hi ha un munt. Per exemple, al mig d'un carrer ample hi van construir un túnel de rentat de cotxes, i ara, un tros de carrer és molt més estret, el que ocupa el túnel aquest. Hi ha molts encreuaments en angles estranys, i els espais estranys que creen estan ocupats per cotxes, per males herbes, o per les dues coses. L'antiga escola jueva (un edifici molt bonic) està enfonsada, només en queda la façana i a dins hi ha arbres i males herbes, i a davant més males herbes i sorreta. Coses així.
El workshop (durarà fins divendres) es fa al muzeul zemstvei (mireu el vídeo de sota, perquè us feu una idea de l'aspecte, i la foto correspont a l'entrada de l'edifici)
que és un edifici amb pinta d'institut abandonat, un seguit d'habitacions amb les parets pintades amb diferents sanefes, molta pols, però on aquests dies s'hi estan fent moltes coses, en concret un taller de cinema, el nostre workshop, una exposició, també nostra, d'una noia eslovaca que fa fotos i vídeos, i sobretot, les activitats que van fent els d'art-labyrinth, que són un grup alternatiu que fan moltes coses, són molt motivats i no tenen diners. Ahir un grup tocava al jardí que hi ha, ple de banquets, un hort, molts arbres i flors. Els del taller de cinema donaven maliga (polenta, farro), i com que en V. (el meu professor de romanès) estava organitzant aquest taller, em van donar maliga i vam seure a escoltar els músics asseguts a sota els arbres verds, quan ja no feia gaire calor
Tot això sona molt bonic, però no us penseu. Ara aquests espais els tenen cedits perquè fa calor i la calefacció no cal, però aviat volen reformar l'edifici i transformar-lo en alguna altra cosa, i la gent que actualment el fa servir no sé on aniran
Abans que us expliqui la tornada a casa, però, deixeu-me fer un petit incís a la manifestació que hi ha aquests dies al costat del parlament (no el que van cremar, si no a on estan instal·lats ara). Es veu que el govern ha decidit que les persones ara seran identificades amb números, així que un grup d'ortodoxos han plantat les tendes davant del parlament i els molesten tot el dia amb misses i càntics. Sí, hi ha gent gran, tot de senyores amb mocadors al cap que reparteixen menjar entre els acampats, icones daurades recolzades damunt d'una pancarta on hi diu "vream vita fara cod" (volem una vida sense codi) i un munt de popes vestits de negre amb creus enormes penjades al coll i barbes grises. Potser és l'escena que m'ha xocat més de totes les que he vist, aquella gent allà acampada. També estic sentit a parlar molt de la llei antidiscriminació, que ja han aprovat o que volen aprovar en breu
Després de tot això, torno a casa, però ja era fosc i em vaig perdre pel meu barri. No és gaire difícil, perdre's, perquè com que és un barri d'edificis separats un dels altres i casetes, les plaques amb el nom del carrer no abunda. Tampoc és gaire divertit, perdre-s'hi. La meva ruta (de la parada del bus a casa i viceversa) sol passar per l'escalinata abandonada que conduïa a un hospital per tuberculosos, ara ja desaparegut. No hi ha edifici, només una mena de bosc amb carrers de formigó. Però jo pujo per aquelles escales i de seguida sóc a casa. Aquestes escales:
S'entén, veritat, que les vulgui pujar i baixar a diari?
(i ara una imatge menys idíl·lica, perquè no us fieu sempre de les fotografies. Però ara està verd, això sí)
Val a dir que, des del punt de vista arquitectònic i lògic, està molt ben pensat fer aquesta escalinata per anar a un hospital per tuberculosos, sí senyor, bravo
El que passa és que de nit no és tan bonic, perquè no hi ha ni un sol fanal i hi viuen gossos de carrer. Així que vaig decidir passar per una altra banda, però no hi havia passat mai, només intuïa que era el camí més segur a casa i total, que em vaig perdre. Sí, després hi ha gent que diu que li agrada perdre's... vés a perdre't allà, ja veuràs quines riallades!
Però no passa res perquè al final vaig arribar a casa, una mica de miracle i gràcies a un rus que seia fumant sol en un banc i que no li veia la cara, però sí la punta de la cigarreta encesa
O sigui que em deixo dormint a casa, i en el següent post ja parlaré del dia d'avui, també molt divertit
Ahir al matí vaig fer el meu primer intensiu de romanès, a casa. El timbre de casa és una melodia llarga i estranya, potser dura quinze segons i és com una melodia de les que es taral·legen, que no tenen gaire sentit. Visc en un apartament, això vol dir que quan piquen al timbre has de sortir de l'apartament, passar per una mena d'espai comú (compartit amb 4 apartaments més, on, pel que sé ara, hi viuen un pescador que parla rus, que prepara les xarxes i que té moltes ganes de xerrar, i un home que gairebé sempre està borratxo), i llavors obres la porta i allà és on hi ha els timbres. Després hi ha les escales que van cap a les altres plantes i la porta al carrer, que sempre està oberta i que té la majoria de bústies fetes malbé
Abans que vingués el professor, però, vaig despertar-me un parell de vegades perquè la meva habitació està orientada a l'est i ja vaig dir que tenia una galeria (o sigui, un balcó tancat amb plafons i vidres), o sigui que el sol m'entra a l'habitació i em desperta i els ocellets que viuen damunt de la galeria també es desperten i es posen a piular, a caminar (quan volen no fan soroll). Aquest matí també m'ha despertat el sol, així amb els ulls mig oberts he vist molta vermellor, però després m'he tornat a adormir
Després de la classe i el dinar (que intentaré que no es transformi en un pur tràmit i alimentar-me amb més o menys dignitat) va venir l'A., que fa les funcions de "primer amic moldau" per anar a l'organització d'acollida a fer una mica de burocràcia, quants diners tinc, què puc fer, què no puc fer, mapa de trolebusos, amb qui parlar si passa això o allò i au
(què hi estic fent, aquí, exactament, potser es pregunta algú.. hi faig un voluntariat europeu, un EVS de 9 mesos, en un projecte de difusió de l'art i la cultura entre els joves, i ja no ho repetiré més)
Llavors l'A. em va dir: vols anar al centre? I jo li vaig dir "sí, sí!" i vam anar al centre. El centre és un carrer llarg i ample, un bulevard, Stefan cel mare (stefan el gran). Hi ha dos fileres d'arbres a la vorera, arbres molt verds i frondosos. Però a l'hivern les fulles cauen, no neva i per tant no està blanc, si no que la ciutat es queda grisa i trista. Però té l'avantatge que pots veure els edificis de l'altre costat de carrer. Els edificis, n'hi ha de nous (o sigui, molt de vidre), n'hi ha de soviètics (o sigui, molt de formigó fent formes rares), n'hi ha de més antics. Els més antics són baixets, d'una sola planta, com casetes de poble. També hi ha un parell de parcs, al centre, estàtues, quioscs, botigues, i paradetes on hi venen cvas, també hi ha fornetti, planeta sushi, i altres coses que m'eren familiars. En aquest mateix carrer hi ha uns quants ministeris, el parlament i la casa del president, aquests dos últims buits actualment ja que es van cremar en una manifestació al 2009 (no en sabem res, de Moldàvia), un teatre nacional i una òpera, una catedral i una església, i per darrere aquest carrer del centre, també hi ha algun museu, el d'història per exemple, alguna universitat,.. i un atraient mercat central, que tothom me'n parla però encara no hi he pogut anar, on representa que hi pots comprar de tot. De tot de tot?, vaig preguntar. Sí, de tot
(és tan fàcil, al cap i a la fi, com que aneu al google maps i feu servir l'homenet groc per veure fotos, tot i que clar, les fotos a vegades enganyen, i jo em vaig trobar amb una ciutat molt més acollidora que el que em pensava abans de venir)
Estic confosa, em sento com a casa sense saber on està res. No sé fer servir els trolebusos ni les marshrutkes, no sé on van, però no és el primer cop que en veig. Al supermercat em sonava tot i em sonava res. La forma dels pans, maionesa d'aquella envasada rara, iogurs de cirera, coses així. Miro per la finestra i em sembla que estic a Belgrad. Però llavors tinc una catifa enorme penjada a la paret. I a la radio sonava (diria) DDT. Tinc la sensació que ja tinc molt de guanyat, que al llarg dels últims anys he estat fent la feina d'adaptar-me a Europa de l'Est i ara ja no serà com començar des de res. I de moment només sé anar de l'apartament al súper
El que pensava, però, quan hem passat els càrpats (amb un avió tan petit, mare meva, crec que no arribava a les 20 fileres de seients), m'ha semblat que el paisatge s'allisava i que tornava a estar a la plana, però m'he equivocat i Moldàvia és ondulada, ondulada amb molts camps verds i grocs. Tan, tan bonic que les llàgrimes se m'escapaven, no m'ho esperava, que fos tan bonic, és que és un bonic tan delicat i tan resplendent el d'aquí, que no sé gaire com explicar-ho
I on visc, doncs està bé, m'agrada. Les coses s'espatllen de tan en tan, m'han dit, i tot és polsegós, però la meva habitació m'agrada, tinc el llit amb capçalera de fusta tallada, i encoixinada, també tinc un armari que no tanca la porta, un munt de tauletes diferents, una galeria amb una butaca on hi podré llegir i sospirar (sí, què faig teclejant des del llit quan podria seure a la butaca de la galeria..), doncs això, la butaca (no mata de còmode, tot s'ha d'admetre) i la catifa cobrint tota una paret, que no hi fa res, només calor
El que m'ha sorprès més és escoltar tant de rus, jo em pensava que se sentiria més romanès, però només sento que rus i de tan en tan canvien al romanès. També m'ha sorprès que els bitllets són molt petits, semblen una broma, fan riure
I acabo ja amb una foto de les vistes de la meva habitació i amb això me'n vaig a dormir, sense mirar el futbol ni saber contra qui juga espanya
