Més lletra o Com desmaiar-se per primer cop a la vida a un hospital soviètic

Aquest matí, a les 6, ja estava desperta. A les 7 he anat a parar una marxrutka (les marxrutkes, o minibusos, són això, minibusos amb rutes fixes que es paren allà on vulguis. El gran inconvenient dels minibusos és que has de saber on vas. Aquella gent que prefereix el metro a l'autobús perquè amb autobús les parades no són tan clares, odiarà les marxrutkes) i a les 7.30 ja estava al lloc on havia de ser, esperant. Ha arribat l'A., que m'havia d'acompanyar a la clínica per fer-me proves per obtenir el permís de residència. S'ha posat molt contenta quan li he dit que, de fet, preferia parlar en rus i també s'ha posat molt contenta de poder practicar l'espanyol, i com totes les europees de l'est que volen practicar l'espanyol, m'ha dit que va a un grup on ballen salsa, que mirava telenovel·les sudamericanes, i que el seu professor era un home que va anar a Cuba a viure

Hem anat a la clínica, sense aire condicionat, clar. Com us imagineu un hospital d'una antiga república soviètica? Doncs així és, tal qual. En una consulta (la número 9), una senyora-infermera m'ha fet seure en una cadira al mig de l'habitació, situada damunt d'una ratlla vermella on hi deia STOP. El respatller de la cadira estava encoixinat, allà és on he hagut de posar el braç, he girat el cap cap a l'altra banda i mentre intentava explicar coses a la senyora per no pensar, au! punxada i m'han tret sang. Estàs bé? sí, sí.... Després hem pujat tres pisos i he aprofitat per dir-li a la A. que a vegades em marejo quan em punxen, però que de moment em sentia bé. Hem anat a una altra consulta, dues taules al mig de l'habitació, dues cadires al costat de les taules i dues senyores apunt per fer anàlisi de sang. Dóna'm la mà. Giro el cap cap a l'altra banda, direcció al passadís, au! punxada al dit, sento com me'l pitja i unta algun tros de plàstic o de vidre amb la meva sang. Jo penso: estic bé, estic bé.. però em comença a venir suor, se m'emborronen els ulls, li dic a la A., ai, que em sembla que em marejo, i de cop pam, tot és de color negre i prou. Al cap d'una estona el cervell se'm mou per dins del cap, veig que passen coses i és com si em despertés d'un somni llarg, no sé on sóc, ni què està passant, em penso que estic morta, que estava dormint, que estava en coma, que els últims dies, anys, no han existit i que vés a saber quina és la vida que tinc i a on sóc, perquè no conec ningú de la gent que tinc al voltant, per tant tot el que he viscut fins ara m'ho dec haver inventat, respiro molt ràpid i tinc alguna picor estranya al nas que m'omple el crani fins al cervell. Al final reconec la A. i veig que no somiava, que sóc a Moldàvia, a l'hospital, i que sí, al final entenc que m'he desmaiat per haver esmorzat poc, per la xafogor de dins l'habitació i perquè sempre que em punxen em marejo i m'han d'estirar potes enlaire

I quan tornava a poder caminar per mi mateixa, m'han fet la radiografia. M'han avisat: alguns voluntaris s'espanten, però no passa res, la màquina de raigs X és vella, però té molts pocs raigs X, no pateixis. Sí, i m'he posat dreta dins d'aquella mena de màquina del temps, o potser portada del passat, color verd grisós, clar, amb aspecte de màquina de tortura de la segona guerra mundial.. Respira profundament, aguanta l'aire i no el treguis fins que no t'ho digui. Faig cas a la senyora (tantes senyores per tot arreu!) i en un moment està la radiografia feta. Després anem al ginecòleg. No cal ni seure. Estàs embarassada? No. Doncs au, ja està, demà un parell de proves més i ja seré apta per viure a Chisinau, Moldàvia