Molta lletra

Comencem per ahir (tant de bo agafés la càmera, però ja tinc temps de fotografiar i a més per internet trobo fotos)

Ahir al migdia (aquí es dina a les 12, així que em costa això d'haver d'anar a algun lloc a les 2 i no poder-ne marxar fins les 6) vaig anar a conèixer els que seran els meus companys de feina. En aquell moment estaven (encara s'està fent) un workshop sobre com aprofitar espais desaprofitats de Chisinau. Creieu-me, n'hi ha un munt. Per exemple, al mig d'un carrer ample hi van construir un túnel de rentat de cotxes, i ara, un tros de carrer és molt més estret, el que ocupa el túnel aquest. Hi ha molts encreuaments en angles estranys, i els espais estranys que creen estan ocupats per cotxes, per males herbes, o per les dues coses. L'antiga escola jueva (un edifici molt bonic) està enfonsada, només en queda la façana i a dins hi ha arbres i males herbes, i a davant més males herbes i sorreta. Coses així.

El workshop (durarà fins divendres) es fa al muzeul zemstvei (mireu el vídeo de sota, perquè us feu una idea de l'aspecte, i la foto correspont a l'entrada de l'edifici)

que és un edifici amb pinta d'institut abandonat, un seguit d'habitacions amb les parets pintades amb diferents sanefes, molta pols, però on aquests dies s'hi estan fent moltes coses, en concret un taller de cinema, el nostre workshop, una exposició, també nostra, d'una noia eslovaca que fa fotos i vídeos, i sobretot, les activitats que van fent els d'art-labyrinth, que són un grup alternatiu que fan moltes coses, són molt motivats i no tenen diners. Ahir un grup tocava al jardí que hi ha, ple de banquets, un hort, molts arbres i flors. Els del taller de cinema donaven maliga (polenta, farro), i com que en V. (el meu professor de romanès) estava organitzant aquest taller, em van donar maliga i vam seure a escoltar els músics asseguts a sota els arbres verds, quan ja no feia gaire calor

Tot això sona molt bonic, però no us penseu. Ara aquests espais els tenen cedits perquè fa calor i la calefacció no cal, però aviat volen reformar l'edifici i transformar-lo en alguna altra cosa, i la gent que actualment el fa servir no sé on aniran

Abans que us expliqui la tornada a casa, però, deixeu-me fer un petit incís a la manifestació que hi ha aquests dies al costat del parlament (no el que van cremar, si no a on estan instal·lats ara). Es veu que el govern ha decidit que les persones ara seran identificades amb números, així que un grup d'ortodoxos han plantat les tendes davant del parlament i els molesten tot el dia amb misses i càntics. Sí, hi ha gent gran, tot de senyores amb mocadors al cap que reparteixen menjar entre els acampats, icones daurades recolzades damunt d'una pancarta on hi diu "vream vita fara cod" (volem una vida sense codi) i un munt de popes vestits de negre amb creus enormes penjades al coll i barbes grises. Potser és l'escena que m'ha xocat més de totes les que he vist, aquella gent allà acampada. També estic sentit a parlar molt de la llei antidiscriminació, que ja han aprovat o que volen aprovar en breu

Després de tot això, torno a casa, però ja era fosc i em vaig perdre pel meu barri. No és gaire difícil, perdre's, perquè com que és un barri d'edificis separats un dels altres i casetes, les plaques amb el nom del carrer no abunda. Tampoc és gaire divertit, perdre-s'hi. La meva ruta (de la parada del bus a casa i viceversa) sol passar per l'escalinata abandonada que conduïa a un hospital per tuberculosos, ara ja desaparegut. No hi ha edifici, només una mena de bosc amb carrers de formigó. Però jo pujo per aquelles escales i de seguida sóc a casa. Aquestes escales:

S'entén, veritat, que les vulgui pujar i baixar a diari?

(i ara una imatge menys idíl·lica, perquè no us fieu sempre de les fotografies. Però ara està verd, això sí)

Val a dir que, des del punt de vista arquitectònic i lògic, està molt ben pensat fer aquesta escalinata per anar a un hospital per tuberculosos, sí senyor, bravo

El que passa és que de nit no és tan bonic, perquè no hi ha ni un sol fanal i hi viuen gossos de carrer. Així que vaig decidir passar per una altra banda, però no hi havia passat mai, només intuïa que era el camí més segur a casa i total, que em vaig perdre. Sí, després hi ha gent que diu que li agrada perdre's... vés a perdre't allà, ja veuràs quines riallades!

Però no passa res perquè al final vaig arribar a casa, una mica de miracle i gràcies a un rus que seia fumant sol en un banc i que no li veia la cara, però sí la punta de la cigarreta encesa

O sigui que em deixo dormint a casa, i en el següent post ja parlaré del dia d'avui, també molt divertit